Havent fet paracaigudes un parell de vegades, tenia ganes de provar el parapent. Total, que vaig liar al meu pare i el meu pare al tiet Ramon aprofitant que aquest any ha fet els 65 anys i s'ha jubilat i es mereix alguna cosa especial. I vam reservar per anar amb parapent el dissabte 6 d'agost a Organyà :)
A priori pensava que no m'agradaria tant com el paracaigudes. Si bé és cert que com la sensació que un té a la caiguda lliure del paracaigudes no hi ha res (realment un se sent com un ocell volant, és genial), el parapent està força bé: vas assegut tranquilament volant sense estar tancat ni en un avió ni en un helicòpter ni res i, si tens la sort de trobar alguna inestabilitat, et mous una mica per aquí i una mica per allà i no trobes el vol tant light.
He de dir que hi anava molt tranquil·la però abans de començar em vaig acollonir. Jo anava amb la mentalitat que hauria de fer una correguda cap a un precipici i punt, i quant em van dir que havia de fer força perquè el parapent a l'aixecar-se em frenaria i que jo havia d'aconseguir fer-lo aixecar tirant endavant vaig pensar "cagada! un dels meus defectes és que tinc una força molt minsa". A més, em va sorprende que només tingués uns 2 metres per córrer abans de trobar el precipici (jo pensava que hauria de fer una senyora correguda!) però el "pilot" del parapent va dir que era igual que després podia córrer muntanya avall i cel amunt. La veritat és que això no em preocupava, correria muntanya avall, pel cel i per on digués però... i si no podíem ni arrencar degut a la meva minsa força???
Desplegats els 3 parapents al terra, jo ja estava amb l'arnés posat i tot lo necessari, a diferència del meu tiet i del meu pare, i va i el meu "pilot" em diu que estigui a punt, que quant vingui una ventada bona m'avisarà i arrencarem, glubs! era la primera i sense haver vist ningú tirar-se abans per tenir un referent... Pel meu cap anaven passant totes les instruccions del meu "pilot": corre amb totes les teves forces, corre inclús quant estiguis a l'aire, no paris fins que no t'ho digui o el parapent ens arrossegarà per terra i acabarem amb rascades per tot el cos. Vaaa! I... no sé si vaig arribar a fer 2 passes perquè només d'intentar començar a moure'm ja vaig notar tooota la força del parapent però no podia parar o l'hagués cagat, així que vaig cridar "no puuuc" però sense aturar-me, vaig córrer com en una bici estàtica, fent anar les cames i sense moure'm de lloc, però la veritat és que molt pocs segons, de seguida els meus peus no van trobar el terra i el "pilot" em va dir "ja pots seure". Ostres, tant sust previ, i la sortida no havia sigut res.
El vol, com que estava asseguda doncs molt tranquil, gaudint del paisatge, de la llibertat, i esperant alguna sotreguda que fés el vol més aventurer. El meu tiet i el meu pare van pujar més amunt que jo, es veu que si estàs prop de la muntanya els vents et fan pujar més i més ràpidament, i el meu "pilot" va optar per allunyar-nos de la muntanya i pujar menys i més suaument perquè volia un vol segur perquè deia que aquell no era un dia gaire tranquil. A mi no em va afectar la inestabilitat, ni al meu pare, però al meu tiet sí, es veu que es va marejar una mica durant el vol.
En un moment donat el meu "pilot" em va dir que aniríem per aterrar. Ja? Li vaig preguntar. I, quant ell em va dir que ja portàvem uns 17 minuts de vol, no me'l podia creure perquè tenia la sensació que no portàvem ni 5 minuts! Després em va dir: veus? els altres tenen problemes per baixar perquè han pujat molt amunt i un núvol se'ls està engolint! nosaltres anirem tirant avall o també tindrem problemes perquè cada cop hi ha més inestabilitat; passi el que passi, tu tranquil·la. I jo tranquil·la, a l'enlairament jo hi posava el meu granet de sorra però a l'aterratge jo no hi feia res, estava a les seves mans. Fins a tocar el terra, cap problema, però després em va acabar arrossegant per terra uns metres (tinc la banda dreta del cos plena de crostes) i ell dret sobre meu intentant frenar el parapent, i jo pensant que d'un moment a l'altre cauria i m'aplastaria, fins que el parapent va caure al terra i vam quedar frenats, jo al terra i ell dret. Acte seguit el "pilot" va cridar: he d'anar a ajudar, deslligat tu mateixa! Quèee? Em vaig espantar perquè vaig veure que anava a socórrer al meu tiet i jo allà sola desenganxant-me com podia de l'arnès sense saber què passava. No va passar res, va resultar que el parapent els havia caigut a sobre i no es podien deslligar. I al meu "pilot", per culpa de la inestabilitat, a l'aterrar, el parapent no li va fer no sé què i per això vam estar una estona arrossegant-nos. El meu pare va ser qui millor va aterrar.
Després, com que se'm va fer curt, em van explicar que hi ha vols més llargs, d'1 hora i pico, en que fas un recorregut. I és que amb 20 minuts et mous poquet quasi no canvies de paisatge. També hi ha un vol acrobàtic (amb girs i tal), aquest sí que ha de ser guai provar-lo. Qui sap, potser d'aquí a un temps...
Per cert, per no errar-la, he buscat per internet una explicació entenedora sobre quina diferència hi ha entre un parapent i un paracaigudes i l'he trobat a
Albatros - Escola de vol:
La diferència essencial és l'ús al qual està destinat: el parapent és per a sortir a volar des d'una muntanya, o remolcat amb un cable, i volar tanta estona i tan lluny com sigui possible. El paracaigudes és per a obrir-lo després d'una estona de caiguda lliure i baixar el més ràpidament possible (dins d'uns límits, és clar!) fins al camp d'aterratge per a poder tornar a fer un altre salt.
Aquesta diferència essencial en l'ús que se'ls pretén donar ha fet que, des d'un origen comú, el parapent i el paracaigudes hagin evolucionat fins a esdevenir aparells completament diferents. Si intentéssim obrir un parapent per a aturar una caiguda lliure es rebentaria. Per altra banda, un paracaigudes no ens permetria fer els vols que es poden fer en parapent, doncs així com un parapent té una raó de planatge de 7:1 (avança set metres per cada metre que cau), els paracaigudes amb prou feines si arriben a 3:1.
