El prodigi de l'aigua

Fragments de l’article del País Semanal del 19/03/06

Mai (és a dir, aigua en tigrinya, l'idioma de la regió etíop de Tigray) és una paraula amb una densitat que no té en els països més desenvolupats. L'aigua és vida, sí, però també significa temps, educació, menys malalties, millors collites, mínima higiene personal i major alleujament econòmic. Especialment per a les dones, nenes i adolescents, que són les encarregades d'anar a per ella.

"Al que més por tenia era a donar a llum camí de l'estany", explica Tesefehen Guirmai, una camperola de 40 anys de la comarca de Samre. "No em va passar amb els meus quatre fills, però a moltes amigues, sí". Des de fa anys, aquesta dona seca, de rostre solcat per arrugues prematures, ha passat cada dia dues hores caminant fins a l'estany de Shentila, una hora fent cua amb una de les seves filles i un ruc per carregar 80 litres d'aigua (20 cada una i 40 el ruc), i dues hores més de viatge de tornada per poder rentar-se, cuinar, rentar la roba i beure la seva família i el bestiar. Repetia l'operació dues vegades al dia, a les cinc de la matinada i a les dues de la tarda. Tot un dia a anar a buscar aigua.

La vida d'aquesta dona i la de la seva família ha canviat radicalment des que la Rest (Relief Society of Tigray), una ONG local, i Intermón Oxfam han excavat un pou d'aigua potable a mitja hora de casa seva.

En el repartiment de les tasques en la família del medi rural etíop, l'home llaura el camp i pastura el bestiar, i la dona s'encarrega de les tasques domèstiques, com anar a buscar aigua. Però no s'especifiquen distàncies. I tenir l'aigua a dos o a deu quilòmetres és determinant. Un exemple? Les dues filles de Tesefehen: Dilai i Ametesin. Dilai Haile, la menor, té 13 anys. És seriosa i desimbolta. Enmig del front llueix una creu tatuada, signe de la seva fe ortodoxa. De gran vol ser metgessa. Fa dos anys va estar a punt de deixar l'escola, com moltes de les seves amigues. L'horari era incompatible amb l'aigua.

Afortunadament, avui Dilai va al pou al matí, però pot anar a classe, a vint minuts, en el llogaret veí de Netbarhadnet. "M'agradaria casar-me als 30, quan hagi acabat els meus estudis. Vull millorar els nivells higiènics i sanitaris de la meva comunitat ", diu. En canvi, per a la seva germana Ametesin, de 16 anys, el nou pou va arribar massa tard. No va acabar primària. Avui, casada, ajuda a la seva mare en les tasques de la llar.

A Etiòpia, les nenes van menys a l'escola que els nens. I les que hi van, la deixen abans. "En part, per la falta de conscienciació paterna", diu el director de l'escola de Netbarhadnet, Haftom Nesguena. "Si han de triar quin fill anirà a l'escola prefereixen enviar als homes. A elles les destinen a les tasques domèstiques i les casen als 16 anys".

"Les cinc hores que he guanyat al tenir l'aigua més a prop les ocupo en dedicar-me més a les tasques de la llar, com rentar la roba, i assistir a reunions sobre higiene i sobre planificació familiar", explica Tesefehen Guirmai, de la comarca de Samre (Tigray).

 

Més clar que l’aigua, cal la meva ajuda, la teva i la de tothom.

Si vols contribuir a que hi hagi més histories com aquesta amb final feliç, és molt senzill: des de casa, pots fer la teva aportació a: Pàgina de l'equip 40 XINO-XANO: Caminant per la pau