dimecres, 18 de març de 2015

28/02/2015 V Almogàver - Muntanyes de Prades (CCCR)

Trobo que el calendari de la CCCR d’enguany està molt bé:
1) no hi ha caps de setmana en que coincideixin dues caminades i hagis d’escollir-ne una; és a dir que si algú vol fer totes les caminades doncs aquest any sí que podrà (no serà el meu cas, de fet, no sé ni si faré tots els punts de la CCCR 2015)
2) han inclòs alguna caminada nova i, a més, xula

Almogàver Muntanyes de Prades és la caminada que enguany obre la CCCR i és nova, bé, no és el primer any que es fa però sí que és el primer any que està dins la CCCR. A mi em va fer tilín només veure-la pel fet de ser nova i pel fet de que transcorre per les muntanyes de Prades (els cops que he estat aquí n’he tornat encantada). La caminada “La Selva del Camp – Muntanyes de Prades” per a mi és una de les xules de la CCCR però, com que les Muntanyes de Prades no em cauen precisament a prop de casa i té lloc només amb 15 dies de diferència respecte l’Almogàver Muntanyes de Prades, enguany m’he decantat per tastar aquesta caminada nova.

Almogàver Muntanyes Prades

Pel recent operat genoll del meu pare encara era massa aviat per fer una caminada d’aquestes característiques (60,3 km i 5.442 m desnivell acumulat), així que ell va optar per fer la Caminada de St Martí de Centelles de 20 km (organitzada pels Gafarrons) i jo me’n vaig anar jo sola a Prades. Bé, amb en Genís i sa mare, que van decidir acompanyar-me i aprofitar el dissabte per fer turisme mentre jo caminava. A Prades hi he estat uns quants cops però a peu, passant-hi ràpid i més aviat cansada tot fent una caminada i, clar, veient només alguna petita part del poble, bàsicament la plaça. El fet d’arribar-hi en cotxe i passejar-m’hi tranquil·lament a peu per buscar l’allotjament que havíem reservat per dormir, va fer que apreciés encara més la bellesa d’aquest petit poble. Llàstima que divendres vam arribar-hi tard just per anar a dormir i que dissabte al matí em vaig haver d’aixecar d’hora per fer la caminada i a la nit al finalitzar ja vam tornar cap a casa, Prades mereix una visita com Déu mana.

Sempre abans de començar una caminada tinc algo de nervis. Aquest cop, però, estava més nerviosa que de costum: era la 1a caminada de la CCCR i darrerament jo poc entrenament duia a sobre, era el primer cop que feia aquesta caminada, era el 1r cop que aquesta caminada estava dins la CCCR i per tant no teníem referències de com era, el meu pare no la feia... Per sort, els nervis s’esvaeixen de sobte quan comença la caminada. I estava acompanyada, en Josep Ventura també feia la caminada.

Abans de la sortida ens van explicar quatre coses, entre elles que hi havia un parell de trams tècnics però no vaig fer-ne gaire cas perquè quan esmenten trams tècnics m’espero vés a saber què i acaba essent poca cosa. I tot seguit, puntuals, sense res de petards sinó tot molt “natural”, al sentir les campanades de l’església de la plaça major on estàvem tocar les 8:00, vam començar el que seria tota una aventura.

Sortida perfecte: sense aglomeracions perquè, per sort, no és una d’aquelles caminades multitudinàries, i sense cap tram avorrit fins arribar a la muntanya sinó que directes a la muntanya perquè el poble està literalment a tocar les muntanyes.

Almogàver Muntanyes Prades

Almogàver Muntanyes Prades

I, vinga!, amuuunt i avaaall (per exemple, estàvem dalt d’un cingle i vam començar a baixar i vam sentir “eooo!” provinent del cingle del davant i, evidentment, al cap d’una estona acabàvem la baixada i començàvem la pujada cap allà on havíem sentit l’eooo!), fent oooh a cada lloc que passàvem, a cada vista que se’ns mostrava, i foto per aquí i foto per allà. Un cop més, les muntanyes d’aquella zona em deixaven embadalida.

Tot d’una vam passar per una zona amb un peculiar microclima: humitat i vegetació verda semblant a una selva. I en allà vam haver de fer una petita grimpada per sobre un parell de roques, així que vam pensar que devia de ser un dels dos trams tècnics que havien mencionat a la sortida. Que il·lusos! 

Però, a més de muntanya, també vam veure mar. En algun punt fins i tot vam arribar a divisar part de la peculiar forma del Delta de l’Ebre.

Just abans d’arribar el dinar va ser l’únic moment que se’ns va fer una mica pesat i possiblement en part va ser degut a la calor. Fins al dinar (a l'Albiol) va fer un bon sol i va ser just arribar a l’avituallament i començar a aparèixer núvols i algo de vent. Poca estona, doncs, vam parar-nos a menjar l’entrepà del dinar.

Almogàver Muntanyes Prades

Si la primera part de la caminada ens va agradar, la segona part ens va encantar! Vam anar fent i de sobte no vaig veure camí i vaig aixecar la vista cap a la roca que ens barrava el pas i, sí!, tocava grimpada, guai! “Venturaaa, grimpaaada!” vaig cridar i som-hi! Amunt i més amunt perquè aquell sí que era un tram tècnic, allà hi havia més de 1 i de 2 i de 3 grimpades i també camí amunt i avall resseguint les formacions rocoses de la muntanya, xulíssim!, fins que va i veig que arribem a una paret d’on penjaven un parell de cordes i jo que em començo a muntar una pel·lícula mental “uala! ens faran fer una mini escalada?” i a l’arribar allà vaig preguntar emocionada a una parella que estava descansant ens uns pedruscos on continuava la caminada i momentàniament em vaig desencisar a l’escoltar que per l’escletxa, oooh! no hi havia escalada..., però al treure al cap per l’estreta escletxa que hi havia entre dues parets em vaig tornar a emocionar, “Venturaaa, miraaa!”, no era una escalada però sí una nova grimpada encara millor que les anteriors perquè al ser dins d’un estret “passadís” tenies menys llibertat de moviment i a sobre al bell mig de la grimpada hi havia un forat que se superava amb una mini escala de fusta, que guai passar per allà mirant al terra, adrenalina a tope! Aquest tram tècnic va superar i de llarg totes les meves expectatives, vaig arribar a l’avituallament de Mont-ral entusiasmada i els vaig fer saber que m’havia encantat aquest tram.

Almogàver Muntanyes Prades

Almogàver Muntanyes Prades

Nosaltres pensàvem que ja s’havien acabat els trams tècnics i, de fet, ja ens donàvem per satisfets, així que quant després de l’avituallament vam tornar a arribar en una zona amb algunes grimpades vam flipar! realment en aquesta caminada quant es parla de tram tècnic va molt i molt en serio! més grimpades, més puja-baixa, més zones amb microclimes, un parell de peculiars roques formant una espècie de pont i nosaltres cap dins, algunes coves o covetes (una plena de tions), etc, genial, genial i més genial i, altre cop, quant pensàvem que ja estàvem i que començaria la baixada doncs més grimpada i més amunt, un veritable festival de l’aventura! Llàstima que, evidentment, es va acabar i poc després va arribar la nit i vam encendre el frontal poc abans d’arribar a l’avituallament de la Farena on hi havia el sopar que va consistir en... callos amb cigrons i patates i suquet per menjar-hi pa!

Almogàver Muntanyes Prades

Almogàver Muntanyes Prades

Almogàver Muntanyes Prades

Al sopar hi havia un munt de gent (d’on havia sortit tanta gent? feia estona que no vèiem ningú!) i tothom deia que plegava allà. Així que, quant nosaltres ens vam aixecar per continuar, tot l’avituallament sencer ens va aplaudir (voluntaris i participants) i ens va cridar “valents”, enrojolats i amb l’ego pels aires vam continuar. Això sí, amb dubtes sobre què ens trobaríem... si fins ara havíem fet tanta grimpada, ara que venia la última pujada i que segons el perfil era la més llarga i pronunciada, com seria? Doncs va ser una pujada “normal” per corriol i, a més, com que a mig fer hi havia un altre avituallament, va passar més bé del que a priori semblava, això no treu que la féssim a pas de tortuga perquè a aquelles alçades de la caminada i de nit evidentment no estàvem al 100%. Devíem passar novament per alguna zona xula perquè enmig de la foscor els nostres ulls divisaven roques i hi havia un riuet que, per cert, vam creuar fins a 5 vegades! La primera vegada que el vam creuar vam acabar satisfets pensant “no ens hem mullat”, la segona vegada vam pensar “que graciosos, hem creuat el riuet per tornar a creuar-lo”, la tercera vegada a mi ja em venia un atac de riure, i la 4a i la 5a vegada per a mi va ser una confirmació definitiva de que els organitzadors d’aquesta caminada estan “bojos”, això sí, jo encantada amb ells. Bé, això, que vam superar la darrera pujada i després vam fer la baixada per pista fins a Prades ràpid rapidíssim perquè el camí ho permetia i perquè ens venia un vent fred de cara molt empipador.

Almogàver Muntanyes Prades

A l’arribada, molt i molt feliços recordant les aventures/sorpreses que havíem anat trobant, entrepà ara sí de botifarra, olivetes que m’encanten, samarreta i cap a casa que hi falta gent. Vam tardar 15h 47m, en Ventura va ser el 158è de 165 homes i jo la 28a de 31 dones, hi havia 299 inscrits. 

L’endemà, quant li explicava al meu pare la caminada, no parava de repetir-li que no era per fer-li envegiques però que va ser molt i molt guai. L’any que ve, sens dubte, hi torno i espero que mantinguin el fantàstic recorregut d’aquest any! Bé, si el canvien, que sigui per passar per més trams tècnics :)

Gran, grandiós inici de la CCCR 2015! Aquesta caminada, per a mi, sens dubte està entre les millors de la CCCR: tant per la bellesa de l’entorn com pels camins aventurers a seguir.