El primer any que vaig fer les 24 Hores a Muntanya del Centre Excursionista d’Olot, a l’acabar, vaig pensar literalment “quina bogeria!”. Però el següent any hi vaig tornar, i l’altre, i... els darrers 5 anys no he faltat a la cita. Ara que conec la dinàmica de la caminada, com més va, més li trobo el què, cosa que no treu que sigui difícil. Hi ha una cançó d’Els Pets que diu “la vida és bonica però a vegades complicada” doncs així són també les 24 Hores a Muntanya del Centre Excursionista d’Olot: és bonic anar tots junts tota l’estona però alhora és complicat perquè uns anirien més ràpid, d’altres més lents, uns farien una parada a un lloc, d’altres no, uns tenen gana en un moment, d’altres no, etc i com menys falta per les 24 hores més cansament i més son, més sensibilitat i menys paciència, total que es complica més el fet d’anar tots junts que ja de per sí és prou complicat. Sempre hi ha moments a la nit en què et congeles perquè fa fred i si a sobre estàs parat en ple reagrupament del grup doncs el fred encara es nota més, també hi ha moments cap al final de la caminada en que tens ganes d’arribar i arrencaries a córrer per acabar el més aviat possible però nooo has de seguir xino-xano el ritme del grup, i també hi ha moments en què tot i anar en grup i amb guia, com que el grup es va estirant, acaba havent-hi més d’un grup i com que el guia està davant del primer grup doncs hi ha dubtes de cap on tirar i a vegades s’escull un camí equivocat i s’ha de desfer el camí fet. Sense aquests peculiars moments, això no serien les 24 hores del CEO, el primer any no ho sabia, ara sí i ho assimilo d’una altra manera. Les 24 hores del CEO també és anar a ritme tranquil gaudint de la companyia i dels indrets per on es passa. És acceptar a tothom, tan els que fan totes les hores com els que no, tan els que són veloços com els que no, allà tothom hi és benvingut i tothom és tractat igual. És descobrir cada any indrets diferents sota la llum de la lluna plena, sí, quina gran feinada que fan cada any innovant un recorregut d’uns 80 kms, fent-lo coincidir amb la primera lluna plena de l’any, i buscant voluntaris pacients per a fer de guies a un grup nombrós i ajuntaments de pobles que s’ofereixin a fer avituallaments, i posant autobusos al principi/final de cada etapa per a facilitar els desplaçaments de qui comença/acaba, i tot plegat a un molt bon preu per als participants. Desitjo que el CEO continuï amb aquestes ganes i aquesta línia aquesta caminada. Per a mi és una molt bona manera d’iniciar la temporada de caminades de resistència cada any ja que té lloc pel gener-febrer i es fa a ritme tranquil, és la primera caminada xunga que faig cada any i és un bon entrenament de cara al que ve després.
Aquest any, com que dissabte a la tarda hi havia l’entrega de premis de la CCCR 2014, amb certa recança vaig optar per fer només les últimes 12 hores de la caminada. Així que, al vespre, en tornant de l’entrega de premis, canvi de roba i cap a Tortellà. En allà una mica més i perdo el bus perquè jo vinga esperar-lo a la plaça del poble i resulta que sortia a les afores del poble. Vaig pujar jo sola al bus, tampoc em va estranyar ja que són ganes agafar un bus a les 00:25 per començar a caminar a les 01:20... Pensava dormir una estona però va resultar que el bus tenia alguna cosa espatllada i feia un soroll semblant al d’un xiulet, així que més que dormir vaig acabar amb mal de cap. El bus em va deixar a Terrades, punt d’inici de la 4a etapa. Aquesta etapa de només 8 km la vaig fer amb l’Ultraquim, com sempre, la seva energia i la seva facilitat de paraula van fer amena l’etapa. A St Llorenç de la Muga, a la 5a etapa, se’ns van unir en Pere i la Carme (curiós, ells que van agafar el bus a les 03:20 van coincidir amb 3 persones més!), i vam fer 12,5 km. I a Albanyà, a la 6a i última etapa, se’ns va unir en Lluís Pratdesaba i el meu pare (que, després de l’operació al menisc, va amb precaució i de moment no s’aventura a fer molts kms), i vam fer 18 km. En total jo vaig fer 38,5 km en... 14 i pico hores! Teòricament havien de ser 12 i pico hores però a la darrera etapa hi havia algun corriol de pujada/baixada un pèl tècnic que va alentir el pas d’alguns participants i a més una noia es va lesionar el turmell i, com que en aquesta caminada s’ha d’esperar a tothom, doncs els que vam seguir les “regles” vam tardar això. Al fer “només” la meitat de la caminada, se’m va fer més suportable tot plegat doncs, si bé no havia dormit, de cansada tampoc ho estava perquè molts kms no duia a les cames així que vaig esperar pacientment i vaig caminar a poc a poc sense agobiar-me. Puc entendre, però, que algú al final acabés marxant sense esperar al grup pel cansament/son o senzillament perquè a la tarda tenia algun compromís alhora que puc entendre que a l’organització li sabés greu. En fi, que un gran OLÉ, més que mai, als que enguany van fer totes les 24 hores (bé, les 25’5 hores)!
És ben cert que hi ha un boom amb això del caminar/córrer perquè cada any hi ha més gent que aconsegueix fer la caminada sencera, i cada any hi ha més gent que repeteix. I, enguany, quant vaig baixar del bus per iniciar la 4a etapa a la nit em va sorprendre veure molts i molts adolescents participant. I també molts gossos amb els seus amos, pertanyents a l'Associació Catalana d’Excursionisme Caní que s’ha de reconèixer que estan molt ben organitzats perquè van amb un cotxe de suport per recollir els gossos que es cansen, per donar-los aigua/menjar ja que igual que nosaltres també necessiten avituallar-se, etc, i he de dir que vaig flipar perquè un gos, un Border Collie, va fer tooota la caminada i va acabar ben sobrat, amb ganes de jugar amb un pal! El que he dit abans: en aquesta caminada tothom hi és benvingut. I és una caminada molt bonica, Olot i els seus entorns, vagis per on vagis, són verds i espectaculars. El 2016, si no hi ha res, a tornar-hi!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada