Hi ha caminades en que, un cop fetes, dic “mai més” però el següent any hi acabo tornant... és el cas de la Marxa dels Castells de la Segarra.
D’aquesta caminada el que no m’atrau gaire és que és multitudinària amb quasi 3.000 participants, el seu recorregut és molt planer i majoritàriament per pistes, el seu paisatge és bonic però monòton, i el primer cop que la vaig fer em va deixar literalment KO. Per altra banda està molt i molt ben organitzada i, al ser de les primeres caminades i no ser de les més xungues, va bé com a entrenament.
Com que “només” són 54 kms i 1.200 m desnivell acumulat, el papa va decidir fer-la essent doncs aquesta la primera caminada de més de 20 km en que s’inscriu després d’operar-se el menisc, això sí, va dir que començaria i que ja es veuria si l’acabaria...
A l’anar a recollir el meu dorsal va resultar que ningú de l’organització el trobava així que me’n van donar un altre (vaig passar del 0460 al 2839) i, si bé l’espera no va ser molt llarga, com que el papa mentrestant va anar al cotxe a deixar la samarreta i la motxilla que ens havien donat i els participants van començar a situar-se a la sortida i era impossible obrir-me un camí entre la multitud cap al cotxe i, d’altra banda, si alhora el papa feia el mateix pensament i es movia i venia a buscar-me hagués sigut com buscar una agulla en un paller el fet de trobar-lo, durant el nostre particular caos van donar el tret de sortida i quant tothom va haver sortit el papa i jo per fi vam trobar-nos i vam acabar sortint literalment últims, darrere dels quasi 3.000 participants. No vols caldo? Doncs té 2 tasses! No som de ciutat, no estem acostumats a les aglomeracions, així que ens vam armar de paciència i vam anar xerrant i caminant xino-xano darrere gent i més gent, bé, apretant una mica el pas i fent ziga-zagues per avançar quant podíem, però la cua de gent era infinita i no hi havia manera de tenir un metre quadrat de llibertat.
Fins l’avituallament del dinar, allò va ser gent i més gent (més que altres anys, suposo que pel fet d’haver sortit últims) però a l’anar ja mentalitzats doncs tampoc va ser cap tortura (va ser més tortura el 1r any que la vam fer: tot i saber que hi haurà bullici, al ser novatos, ens va sorprendre). Al dinar vam trobar en Josep Ventura i després de repostar com Déu mana vam reprendre els 3 junts la marxa, ara sí, amb menys gent davant i darrere. La calor ens va acompanyar però vam sobreviure. Vam tardar 10h 29m, més o menys el que hem tardat cada any, de fet, entre 10 i 11 hores és l’interval de temps més emprat per fer la caminada (506 participants, un 24’49% del total). Ei, sí!, el papa al final la va fer tota i va acabar sense cap molèstia :) Jo no puc dir el mateix, aquesta caminada sempre em deixa alguna seqüela: enguany només una ampolla però ja és una seqüela que no tinc en les altres caminades.
Tot i semblar fàcil perquè no és de les més llargues i és la que menys desnivell té de les caminades de la CCCR, per a mi no ho és: físicament és xunga perquè al ser tant planera i majoritàriament per pistes sempre treballen les mateixes parts del cos, i mentalment també és xunga perquè el paisatge que s’ofereix és bonic però monòton sense grans sorpreses ni la recompensa d’una gran imatge des d’un cim. Bé, això és així per a mi que sóc més de puja-baixa a la muntanya (tot i que renegui a les pujades) i que m’encanten les vistes que se m’ofereixen des de les alçades, però suposo que és una caminada ideal, per exemple, pels corredors de maratons d’asfalt. Ara bé, la visió de tanta filera de persones resseguint camins entre camps, petits pobles i castells, és espectacular. No és estrany que cada any des de l’aire ens segueixin i ens filmin, encara deu ser més bonica la visió des d’allà. I el fet d’estar allà al mig entre tanta i tant gent, és emocionant. I quant trobes algun conegut fa gràcia perquè a priori sembla impossible poder trobar algú enmig de tanta gent, enguany per exemple vam retrobar el Carles de Rupit i, com no, altres participants com nosaltres de la CCCR.
Enguany aquesta caminada va coincidir amb el dia de la dona i ens van donar un adhesiu gegant amb l’eslògan EN MARXA CAP A LA IGUALTAT EN L'ESPORT :)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada