Andorra (parc natural de la vall de Sorteny) i Platja

3 dies després de la marxa cap a la independència, va i amb en Genís i el Bitxo ens n'anem a Andorra amb la intenció de fer un parell de cims, el Tristaina i l'Estanyó, i relaxar-nos a Caldea abans de tornar. Quant ho vam programar no vam tenir en compte les possibles seqüeles dels 100 i pico kms de la marxa cap a la independència...

Vam començar per una cosa light, anar al refugi de Rialb, que em va servir per comprovar que caminar caminava però que no estava al 100%: vaig fer una aterrissada i vaig acabar amb una galta del cul ben morada i amb el dit del mig de la mà esquerra destrossat (se'm va inflar com un botifarró). En Genís no va caure però va acabar amb dolor a una cama i quasi sense poder caminar.

O sigui que canvi de plans: primer relax a Caldea i després no dos sinó un cim, el més fàcil, l'Estanyó.

M'havien recomant el parc natural de la vall de Sorteny perquè presenta una gran riquesa florística, amb més de 700 espècies i, en particular, el pic de l'Estanyó perquè és el segon pic més alt d'Andorra i no és precisament de gran dificultat (no cal grimpar, el camí està perfectament senyalitzat, l'entorn és fantàstic, etc).  I, sí, no em va decebre. Però finalment en Genís va fer repòs i només el Bitxo i jo vam anar a fer el cim. Vam sortir del punt d'informació del parc natural a 1.782m, amb una hora ens vam plantar a l'estany de l'Estanyó a 2.340m, i amb una hora més al pic de l'Estanyó a 2.915m. Pràcticament no vam veure humans en tot el camí, i quant per fi en vam veure (una parella de gallecs) els vaig atacar perquè ens tiressin una foto, jejeje! Moltes vegades sort del Bitxo perquè jo, pujant amb el cap quasi tocant els peus, sovint perdia les senyals, però només havia de mirar on estava ell perquè té el do de no sortir mai del camí! Va ser una petita aventura això d'anar a un lloc que no coneixia jo sola, bé, amb el Bitxo.

I, després, gràcies a l'Anna & family, un cap de setmana a la platja.

1a marxa cap a la independència Ulldeter - Roda de Ter

Després d'un finde de descans per un compromís familiar, un finde amb un gran esdeveniment.

Tan bon punt vaig assabentar-me de la marxa cap a la independència, vaig tenir clar que hi aniria: per la vessant patriota, per la vessant esportiva, i perquè estava a tocar de casa. Ara bé, 110 km en 24 hores vol dir anar mínim a 4,583 km/h amb parades incloses. Així que estava clar que no podia anar xino-xano, que és com sempre vaig a les marxes llargues. Però, com que predominava la baixada i el terreny pla (3.387 m de desnivell negatiu i "només" 1.747 m de desnivell positiu), vaig pensar que no era impossible que pogués anar més ràpid de lo normal en mi. Vaig decidir, doncs, que aniria al ritme que m’imposés el meu pare. Si petava, mala sort. Ho havia d’intentar.

Vaig fer-ne una mica de difusió ja que la marxa s’ho mereixia. I, a última hora, la Carme i en Pere també van caure en la temptació, jejeje. Així que dissabte havent dinat vam trobar-nos tots quatre a Roda de Ter, i evidentment vam coincidir amb la resta de participants, senyeres, samarretes, cintes, i ornaments varis a favor de la independència de Catalunya (inclús la senyera pintada a les ungles de la Carme!), vam agafar els dorsals i vam pujar als autobusos que portaven als participants a Vallter. Es podia palpar a l’ambient les ganes i els nervis de tots plegats, però el viatge va ser entretingut per les bromes que varis participants van fer, com ara que si el trajecte d’anada en bus era pesat doncs el trajecte de tornada a peu tela, que si la marxa la devia haver organitzat un grup que volia acabar amb uns quants catalans, etc, jejeje.

A Vallter vam baixar dels autobusos i vam pujar al refugi d’Ulldeter, punt de sortida oficial de la marxa, sota una mica de pluja. Allà, després d’escoltar una mica d’explicació de l’organització, de cridar amb gran sentiment i ben fort "Visca Catalunya!", i de tirar-nos una foto de grup, van donar la sortida uns 10 minuts abans de les 17:00, que era l’hora prevista, degut a la pluja.

I avall que fa baixada! Bé, de tant en tant, sorpreeesa, pujadeta! Per sort, la pluja fina i intermitent ens va deixar ben aviat. I vam anar fent kms seguint el curs del riu Ter, jo flipant perquè anàvem a uns 6 km/h. I vam anar deixant enrere els paisatges d’alta muntanya, i Setcases, Vilallonga de Ter, Llanars, i fotògrafs i reporters varis, i els diferents avituallaments amb voluntaris molt atents que fins i tot ens aplaudien quant ens veien, ens injectaven ànims, i ens oferien una gran varietat de fruites i pastes i refrescos catalans, evidentment, jejeje. A l’avituallament de Camprodon vam entaular-nos per sopar pasta i gall d’indi en embotit, en un gran ambient festiu i sota l’empara d’una gran estelada penjant del famós pont del poble.

Poc després de sortir de Camprodon vam encendre els frontals perquè la nit ens va caure a sobre. Vam passar per Sant Pau de Segúries, Sant Joan de les Abadesses, la ruta del ferro i tot anava la mar de bé fins que al parar a l’avituallament de Ripoll vaig notar que tenia les potes una mica carregades i em vaig posar una crema que sempre arrossego a la motxilla i que mai gasto. No em va fer gràcia tenir aquests símptomes només al km 52,5, més o menys a la meitat de la marxa però, és clar, me l’havia jugat anant més ràpid de lo normal i sabia que això podia passar.

Al següent tram, de Ripoll a la Farga de Bebiè, entre les potes carregades i que estava ple de pujadetes i baixadetes, vaig fer baixar el ritme al grup i vaig començar a pensar que potser hauria de plegar, cosa que mai em passa pel cap. A la Farga de Bebiè em vaig adonar que no només jo sinó que tothom estava cascat per una cosa o altra, cosa rara ja que els meus companys de ruta porten molts kms a sobre i són unes feres. Aquí, tot i posar-me més crema, em va costar arrencar, els primers metres els vaig fer movent-me com un robot!

Vaig arribar a St Quirze de Besora amb el ferm pensament de plegar en allà, per no perjudicar el ritme del grup i perquè fer els 30 kms que encara quedaven amb les condicions en que estava seria patir molt, cada cop estaria pitjor, cada cop aniria més a poc a poc, cada cop em farien més mal les potes, cada cop tindria més mala lluna, cada cop faria més calor (alguns en comptes de calor es veu que van enganxar un gran xàfec a l'alçada de Torelló)... Però en allà hi havia el Bitxo i el Genís dient que m’acompanyaven fins al final. Gran dilema! Vaig decidir continuar pensant que el meu pare, la Carme i en Pere podien anar al seu ritme, i jo arrossegar-me amb el recolzament moral d'en Genís i el Bitxo. Com que havíem anat ràpid fins aquí, ara em podia permetre anar a 4 km/h fins a l’arribada. Ara bé, si baixava d’aquest ritme tenia clar que plegava perquè no hagués acabat dins les 24 hores. Si hagués estat en condicions no m’hagués importat arribar fora de temps però patir per arribar fora de temps no creia que valgués la pena, a més, la setmana vinent tenia preparades vàries excursions, així que millor que no apurés gaire...

Tot i que jo pensava que anava a pas de tortuga, vaig aconseguir mantenir el ritme de 4 km/h els darrers 30 kms. No sé ben bé com, vaig aconseguir arrossegar-me pels paratges osonencs que voregen el riu Ter i que tant em conec, Torelló, Les Masies de Voltregà, Manlleu, i per fiii Roda de Ter. Se’m va fer etern, a Borgonyà sé que vaig al•lucinar amb els adornaments dels carrers però no vaig tenir esma de voltar per tot el mini poble, a la sortida de Borgonyà moment de caos pel que fa a la senyalització per anar cap a Torelló, vaig engegar a la kk en Genís un munt de vegades, em vaig parar un milió de vegades a posar-me crema per la sobrecàrrega a les potes, i em vaig aturar un miler de vegades fins que em van marxar o disminuir unes rampes, vaig patir calor... Un desastre :( Bé, no, perquè vaig acabar i amb “només” unes 22 hores i escaig :) El meu pare em va esperar uns metres abans de l’arribada per fer l’entrada triomfal els 2 junts, els 2 darrers de la marxa, per variar, jejeje, tot i que aquest cop no m'ho esperava perquè sabia que hi havia gent al darrera però el que no sabia és que havien anat plegant pel camí... Ni em vaig assabentar que quasi arribant a Roda tenia el cotxe escombra trepitjant-me els talons, el vaig veure tant sencer que ni em vaig imaginar que podia ser ell ni que estava fent tota la marxa com jo! Total, que per sorpresa meva van anunciar l’aparició dels últims, ens van aplaudir, vam passar per sota l’arc d’arribada i ens van tirar fotos, però la veritat és que no sóc gaire conscient d’aquell festiu moment, estava literalment KO

Seqüeles: potes inservibles, 1 mitjó foradat de la punta dels dits, 1 mula (per compensar l'absència d'ampolles?), cansament però contenta, molt contenta, per haver-ho aconseguit. Per cert, per primer cop en ma vida, a l'arribada vaig assaborir un massatge, mil gràcies! Després de dormir 12 hores seguides, de 19:00 a 7:00, crec que és gràcies al massatge que l'endemà no em va fer mal res tot i que em movia literalment com un robot. I que quedi aquí constància que fins i tot el meu pare, que sempre acaba les marxes com si res, siguin curtes o llargues, per primer cop en sa vida durant la marxa es va arribar a posar crema per la sobrecàrrega muscular, va acabar amb 1 ampolla, també es va fer un massatge a l'arribada, i l'endemà també es movia psé-psé, amb paraules textuals seves "això és pitjor que l'Emmona"! La Carme i en Pere tampoc es van salvar: dolor aquí i allà, ampolles, etc. Analitzant tots plegats tots els nostres mals, vam arribar a la conclusió que van ser deguts a tanta baixada (crec que a partir d'ara deixaré de dir que prefereixo baixar que pujar), pel nostre gust, massa terreny amb asfalt, i potser també si haguéssim anat més a poc a poc haguéssim acabat millor... En fi, "petites" seqüeles d'un gran esdeveniment que va costar com està costant la independència, jejeje

Ja per acabar, un petit reconeixement a la Fosca, una gossa pastor alemany amb qui ens vam anar creuant tot el camí i que també va acabar fent tooota la marxa amb el seu mocador independentista penjat al coll. Guau!

Més informació a:
Assemblea Nacional de Catalunya
Blog de l'Assemblea d'Osona
Facebook de l'Assemblea d'Osona
Web oficial de la marxa
Esdeveniment de la marxa al facebook

Notícies de la marxa a:
El Ripollès digital
Nació Digital al Ripollès
Nació Digital a Osona
El 9 Nou

Fotos de la marxa de:
L'Assemblea
Toni Anguera
El 9 Nou
Nació Digital

Vídeos de la marxa de:
Televisió del Ripollès
El 9 TV
Telewebvic (la marxa)
Telewebvic (el dinar)

Crònica amiga:
Perepeterpan

21 i 22 de juliol de 2012:
Un total de 2.000 persones van participar en les caminades populars a diferents municipis d'Osona i El Ripollès

142 persones es van inscriure a la marxa de resistència per fer-ne alguna part

126 persones es van inscriure a la marxa de resistència per fer-la sencera

52 participants van fer tota la marxa de resistència
Uns passos més cap a la independència de Catalunya!

Olla de Núria (per lliure)

En les darreres edicions de l' Olla de Núria, hem anat a animar als corredors dalt del Puigmal. Enguany també volíem animar-los però allà on ens els trobéssim perquè nosaltres també volíem fer tot el recorregut, però per lliure i començant ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora. No podrà ser perquè tenim un compromís familiar. No podrem animar-los però no ens quedarem amb les ganes de fer l'olla, ans el contrari, ja l'hem fet, just una setmana abans, jejeje Aquest dissabte havíem quedat per celebrar l' Emmona i què millor, per a tal ocasió, que fer l'olla?

Tot i que a última hora vam ser menys dels esperats, en Pere, en Lluís, el meu pare, el Bitxo i jo, i tot i que en Lluís no es trobava del tot bé, vam passar un bon dia en companyia i vam gaudir enormement amb els paisatges de l'olla.

L'olla clàssica són 21,5 km i 3.880 m desnivell acumulat, amb un 72% del recorregut per sobre els 2.700 m. Nosaltres, però, no vam començar i acabar a Núria sinó a Fontalba, així que vam fer alguns kms de més. Bé, això el meu pare i en Pere, perquè en Lluís, el Bitxo i jo, després de l'indispensable dinar a Núria, amb l'excusa de que en Lluís no es trobava del tot bé, vam baixar amb el cremallera, estalviant-nos la mandra que fa posar-se en moviment amb la panxa plena :P

A les 7:00 vam sortir de Fontalba i de seguida vam divisar alguns cabirols i vam creuar-nos amb alguns cavalls, natura pura.

I vam assolir el Puigmal.

A partir d'aquí i tot sovint acompanyats pel vent, vam fer un continu puja-baixa-puja-baixa tot assolint varis cims (Pic Petit del Segre, Pic de Segre, Pic de Finestrelles, Puig de Núria, Puig del Coll d'Eina, Pic de Noufonts, Pic de Noucreus, Cim Alt de les Arques, Cim Baix de les Arques, Cim de Rocs Blancs, Puig de Font Negre, Pic de la Pala, i Pic de l'Àliga).

Finalment, baixada cap a Núria.

Jo al Puigmal i a la segona meitat del recorregut hi havia posat els peus però, per exemple, a la famosa vall d'Eina no i en tenia ganes perquè tothom en parla molt bé. Llàstima que em vaig oblidar a casa el mapa i el llistat de cims a fer, així que tot sovint estàvem dalt d'un cim i no teníem gaire clar quin era. Per sort, tard o d'hora, a la muntanya sempre et trobes algú i quasi sempre hi ha un intercanvi de paraules. I, en aquesta ocasió, bastanta gent vam trobar, potser pel bon temps, potser perquè entraven per l'olla, no sé, però fins i tot uns de Manlleu vam trobar, jejeje, que ens van ubicar alguns cims.

Estant a més de 2.000 m, evidentment les vistes són espectaculars. Però si a sobre en tot moment veus el recorregut que has fet, el recorregut que et queda per fer, Núria a baix de tot, muntanyes imponents a totes bandes, al cel un sol esplèndid amb alguns núvols i/o boira movent-se a tota pastilla i el vent abraçant-te contínuament, l'espectacularitat de la natura et deixa sense paraules. I, tot i fer un munt de cims, tots els que circularment envolten Núria, talment com una olla, tens ganes de fer els cims que toquen aquests cims, i els que toquen aquests altres cims, i els de més enllà, perquè, un cop dalt d'un, la recompensa és tan gran que et passen tots els mals causats per l'esforç per assolir-lo i, talment com un caramel a un nen petit, t'enllamina tot el que veus...

Cursa del Mosquit

Dissabte va tenir lloc la Cursa del Mosquit. No penseu coses rares... no és una cursa de mosquits, ni una cursa en que un humà ha d'atrapar un mosquit, ni res d'això! Es diu cursa del mosquit perquè té lloc a les 19:30 a Manresa, al Parc de l'Agulla, on resulta que hi ha un llac. I la combinació horària i aigua del llac fan molt probable que un corri envoltat de mosquits. Motivador, eh?

En Genís hi va anar, en va tornar amb 0 picades de mosquits, i molt content perquè ha sigut el cop que menys temps ha tardat en fer 10 kms, 57 minuts 3 segons.

La Setdellonga

Tant bé en va parlar en Pere que vam decidir anar-hi i, com nosaltres, un munt més de coneguts, jejeje

La Setdellonga (marató de muntanya)

4a edició

43 km

2.400 m de desnivell positiu

Com que encara és poc coneguda, hi va haver pocs participants, 127

Vam tardar 9 hores 50 minuts

Vam arribar a Vilallonga de Ter ben puntuals, el meu pare i jo i, confiant en la predicció meteorològica de baixada de temperatures i pluja, també el Bitxo. Vam recollir les targetes de pas i vam parlar amb varis participants, coneguts i desconeguts, mentre esperàvem que donessin la sortida. Finalment, toc de xiulet, i som-hi!

Entre que la gent va sortir pitant, que el Bitxo es va parar a fer unes necessitats, que jo em vaig parar per treure’m la samarreta màniga llarga, i que li vaig dir al meu pare que please que anéssim xino-xano, de seguida vam quedar dels últims, per variar. Als primers kms, puntualment algú ens va avançar, eren corredors que havien començat més tard. I fins a mitja caminada ens vam anar alternant amb un noi i el seu pare, i amb una senyora rossa. Però després ni això, vam anar anat sols la resta de la caminada.

La ruta va estar bé, vam anar alternant pujades i baixades pels variats paisatges que envolten els 7 nuclis de Vilallonga de Ter, a un pas de l’estació Esquí Vallter 2000. Vam descobrir un entorn que només coneixíem de passar-hi amb el cotxe, i ens va sorprendre agradablement: rierols, corriols, petits pobles, muntanyes, boscos, fonts, etc

Sempre acostumo a patir a la darrera pujada però en aquest cas vaig patir més a la penúltima pujada perquè va ser curta però dreta, no l’esperava. I, un cop superada, trons, llamps, pluja i fins i tot calamarsa. La veritat és que vaig patir una mica pels llamps però, per sort, tot això només va durar uns minuts i la pluja va ser la única que ens va acompanyar des d’aquí fins al final de la caminada. I per mi, i també pel Bitxo, va ser perfecte que plogués perquè si hagués fet la xafogor dels dies anteriors ens haguéssim arrossegat com sargantanes i haguéssim patit molt. Bé, evidentment en una altra època de l’any o en un altre indret, haguéssim preferit sol. Per d’altres, en canvi, que plogués no els va anar bé... al primer control/avituallament que vam arribar després que comencés a ploure, hi havia varis participants i la majoria van decidir plegar allà...

La organització i els voluntaris mot atents i molt preocupats perquè estiguéssim a gust, en algun control/avituallament fins i tot ens van aplaudir al veure’ns arribar (ens vam pensar que érem els últims, però no, jejeje). Els avituallaments ben equipats de begudes i fruita, però hi vaig trobar a faltar alguna cosa de sòlid. I és que només vam trobar menjar (coca i xocolata) al segon control/avituallament, aproximadament al km 14, i un iogur (si es pot considerar sòlid) al quart control/avituallament, aproximadament al km 26. Així que a l’arribada em vaig menjar amb ànsia l’entrepà de botifarra, o llangonisseta que diuen ells. 

En Pere, la Carme, en Ventura, en Miguel i la Magalí ens van esperar a l’arribada, gràcies per la rebuda! Ells van tardar molt menys que nosaltres, sou unes màquines, no sé si mai estaré a la vostra altura!

Però el més destacat de la Setdellonga és que el papa i el Bitxo van triomfar. El Papa perquè es va posar la samarreta de l’Emmona i quasi tothom li va preguntar si l’havia acabat i al saber que sí després el van felicitar (només de sortir del cotxe, un parell de nois, a la cua per agafar les targetes de pas, caminant, als controls/avituallaments, etc). I el Bitxo perquè a molta gent li fa gràcia veure un gos a una caminada (un noi va dir que m’envejava perquè no aconseguia fer el que jo feia amb el seu Labrador, al control/avituallament de la Roca, al km 36 aproximadament, hi havia una parella que van flipar quant els vaig dir que el Bitxo tenia 9 anys i el van veure tan bé perquè resulta que ells tenen una Westy (em van obrir el cotxe perquè la veigués, jejeje) que també caminava molt però que a partir dels 7 anys va fer un baixón, total, que vaig estar una bona estona parlant amb ells, resulta que tots ens hem trobat en alguna caminada que algú ens mira estranyat o fins i tot amb mala cara pensant “pobre gos” sense saber que els Westys són una raça molt forta, tant la seva Westy com el Bitxo han tingut problemes de pell, etc, i per acabar-ho d’arrodonir al següent nucli, a l’Abella, un munt de gossos que voltaven lliurement, grans i petits, van venir a saludar el Bitxo).

Crònica i fotos d’en Pere al seu blog perepeterpan

Notícia de la Setdellonga a TV Ripollès

Vídeo de la Setdellonga a Vall de Camprodon TV (el Miguel i el germà d'en Pere xupen càmara, jejeje)

Cross de Sant Joan i Elois a Prats de Lluçanès

El dia de Sant Joan va tenir lloc el Cross de Sant Joan i Elois a Prats de Lluçanès. Van ser 6 km que van fer baixar la coca de la revetlla al meu pare i a en Genís, jejeje

Petita anècdota a la sortida: van dir "donem la sortida, eh? vinga!" i la gent va començar a córrer i els de l'organització van flipar perquè ho havien dit en el sentit de que els corredors es preparessin no de que sortissin, jejeje, així que van dir "no, home, no, tornem-hi, fem-ho bé, a la de 3, 2, 1, ja, d'acord?", i llavors sí, "3, 2, 1, ja", amb moviment de senyera inclòs, i sortida vàlida, jejeje

Tot plegat va ser molt casolà: pel mòdic preu de la inscripció, perquè la cursa era sense xip (bé, com tantes altres curses), per l'anècdota de la sortida, perquè obrint pas als corredors hi anava una bici, perquè durant el recorregut per les boniques contrades del Lluçanès (mig asfalt mig muntanya, amb alguna pujada i alguna baixada) es veu que hi havia moltíssima gent animant cosa que és d'agrair, perquè en un parell de punts del recorregut ruixaven als corredors que volien amb una manguera amb aigua fresca...

El meu pare i en Genís van arribar contents i amb uns bons resultats:

El meu pare va ser 68è de la general amb un temps de 00:29:37

En Genís va ser 74è de la general amb un temps de 00:31:04

Podeu veure les classificacions dels 101 participants aquí

El meu pare, en Jaume Vilar (que no es perd cap cursa), i en Genís

III Ultra Trail Emmona

Informació de l'Emmona:
web
facebook

Característiques de l'Emmona:
106 km
8.300 m desnivell positiu
36 hores màxim
És la més dura de les curses d'ultraresistència per muntanya de la I Copa Catalana FEEC - LAFUMA
344 inscrits
269 participants van prendre la sortida
181 participants van acabar

El papa i l'ultraquim hi van participar en la modalitat d'equip sota el nom de "XINO-XANO: caminant per la pau" i van tardar 33 hores 38 minuts. Hi havia nivell perquè, tot i fer ells aquest bon temps, van quedar penúltims (a 9 minuts darrere seu van arribar dos nois). Vegeu la crònica i les fotos de l'ultraquim al seu blog. 

A l'acabar dissabte Cap de Rec, amb en Genís i el Bitxo vam anar pitant cap a casa, ja que l'endemà diumenge la meva mare i jo volíem anar a veure com els anava l'Emmona al papa i a l'ultraquim.

Vam anar a treure el cap primer a Ribes de Freser a primera hora del matí (abans de la pujada i baixada al Taga, a uns 20 kms del final), després a Coll de Jou (a uns 12 kms del final), i evidentment a l'arribada.

Tant el papa com l'ultraquim van participar en la 1a edició de l'Emmona, que va ser menys forta que la 2a i que aquesta 3a edició pel que fa al desnivell, i la van acabar però fora de temps. Enguany, tot i l'augment de la duresa del recorregut i la calor que va fer, la van anar fent a un ritme constant i sense patir cap davallada important, la van acabar dins del temps (fins i tot els hi va sobrar temps) i, el més important, la van acabar sencers! Personalment em van deixar bocabada perquè sí que pensava que l'acabarien però no tant sobrats! Per enèssima vegada, moltíssimes felicitats nois! a partir d'ara us veig amb uns altres ulls, sou els meus ídols, jajaja!

6a Marxa de Cap de Rec

Característiques de la Cap de Rec:
52 km
5.100 m desnivell acumulat
En Josep Ventura i jo vam tardar 13 hores 15 minuts

Hagués sigut complicat estar a les 6:00 al punt de sortida, així que amb en Genís vam agafar una mitja pensió a l'Hostal Pas de la Pera, molt recomanable. A part de poder-hi descansar les hores prèvies a la marxa, hi vaig respirar un ambient d'excursionisme semblant al d'un alberg perquè també hi pernoctava una parella i un noi que com jo feien la Cap de Rec i, tot sopant, vam parlar de la marxa de l'endemà i de les marxes que cadascú havia fet, etc. Per cert, flipeu amb el sopar: macarrons o cigrons amb bacallà (que més que una ració eren una doble ració), amanida completa, pollastre amb prunes i pinyons o botifarra (el pollastre era tot un quarter i la botifarra eren 3 trossos de botifarra), poma o iogur (el iogur era un danone normal però la poma eren 2 pomes), i tot això acompanyat d'un dens pa com els d'abans, d'aquells que aguanten dies i dies. Evidentment després de sopar tots vam anar a passejar per fer baixar el menjar, jejeje Va coincidir que aquell cap de setmana eren les festes de molts pobles de la Cerdanya però, clar, nosaltres no vam veure res...

Abans d'iniciar una marxa sempre estic nerviosa però aquest cop estava més nerviosa que de costum perquè era el primer cop que feia una marxa sense la companyia i la guia del meu pare (a la mateixa hora, a les 6:00, jo començava Cap de Rec i el meu pare i l'ultraquim l'Emmona). Però els nervis van durar poc perquè just abans de que donessin el tret de sortida, vaig veure en Josep Ventura que, al contrari del que jo pensava, feia la marxa caminant. I, pràcticament tota la marxa, vaig tenir la seva companyia. I, en alguns trams, també la companyia de l'Albert de Llançà que, com que s'està patejant totes les marxes de la CCCR, anem coincidint amb les marxes que jo faig i anem intercanviant impressions.

En Josep Ventura i l'Albert de Llançà

Amb en Josep Ventura vam començar amb una petita baixada fins a Can Jan de la Llosa per després encarar una pujada llarga però que anava pujant força suaument excepte poc abans d'assolir el Port de Vallcibera que calia superar un curt però pronunciat tram. Cal dir que va valer la pena per les vistes que vam tenir i l'entorn d'alta muntanya que vam trepitjar. Després súper baixada per la Vall del Madriu fins a la Font de la Closa (a Engolasters). A mi m'agraden les baixades però aquesta cap a la meitat ja em tenia farta de lo llarga que era i, per acabar-ho d'adobar, cap al final hi havia una petita pujada que psicològicament em va fer molt mal perquè em va costar de fer-la i vaig començar a pensar que si aquí havia patit doncs a la pujada que vindria després de 1.370 m de desnivell agonitzaria. Per sort, a la Font de la Closa, abans de la gran pujada, a part d'un entrepà, m'hi esperava en Genís per animar-me i el Bitxo per acompanyar-me la resta de la marxa.

Després del dinar, amb en Josep Ventura i ara també amb el Bitxo, vam reemprendre la marxa. Vam baixar fins a Escaldes i vam iniciar la part més dura de la marxa, l'anomenada "gran pujada", l'ascensió al Port de Perafita. Aquí en Josep Ventura es va desmarcar, ja que pujada + calor no és lo meu. Jo i el Bitxo vam anar pujant xino-xano, parant cada dos per tres per refrescar-nos amb l'aigua dels rierols que per sort anàvem vorejant (de no ser per ells, no sé pas si hagués superat la pujada), ens van avançar molts participants, i la majoria ens van animar així que em vaig sentir com una reina (feta caldo però com una reina), agonitzant per la pujada i la calor pensava en el meu pare i en Quim que estaven fent l'Emmona amb el triple de desnivell que jo (ells havient de poder amb allò i jo havia de poder amb això), el tram final el vaig fer amb un tal Quim que em va anar explicant coses de la marxa, em va anar bé la seva companyia. Dalt al Port de Perafita vaig respirar alleujada per haver superat la pujada i vaig admirar les vistes. Seguidament, una mica de baixada fins al Refugi Estanys de la Pera on m'hi esperaven en Josep Ventura i l'Albert de Llançà, una agradable sorpresa! Em van dir que a la pujada no ho havia fet tan malament, que només feia 30 minuts que ells eren allà, a mi encara ara em costa de creure.

Després d'atipar-me de fruita (costava trobar-ne als avituallaments, normalment s'havia acabat), amb en Josep Ventura i el Bitxo vam iniciar els darrers kms. Tot i ser bastant planers, aquests darrers kms es van fer mooolt pesats, sobretot una pista que vam fer, però això sempre sol passar, hi hagi pujada, baixada, corriol, pista, o el que sigui, perquè un ja té ganes d'arribar.

I, per fi, va aparèixer davant nostre el Refugi Cap de Rec, el punt de sortida/arribada. Satisfets, vam menjar i vam estar una bona estona comentant la jugada amb en Josep Ventura i l'Albert de Llançà. Gràcies per la companyia, nois!

Els paisatges per on transcorre aquesta marxa, entre la Cerdanya i Andorra, són espectaculars: la Vall de la Llosa, la Vall del Madriu, varis ports de muntanya (Vallcibera, Perafita), alguns prats, varis estanys (de l'Illa, de la Pera, etc), varis refugis, alguns petits pobles, sempre amb aigua a prop, envoltats de verd, amb la visió de muntanyes rocoses al fons... Val la pena fer-la.

Cursa Bellavista

Dissabte el meu pare va fer un entrenament per l'Emmona amb qui serà el seu company d'equip, l'Ultraquim, i diumenge va participar a la Cursa Bellavista.

Per altra banda, en Genís, que ja ha superat el seu repte dels 10 kms, resulta que està enganxat al córrer i no ho pot deixar, jejeje, així que diumenge també va participar a la Cursa Bellavista, ha prorrogat el seu repte, jejeje

Papa corrent a Bellavista + Genís corrent a Bellavista = Jo animant a Bellavista i quedant-me amb 0 entrenament una setmana abans de Cap de Rec

La Cursa Bellavista és una cursa de 10 kms que té lloc al barri Bellavista de Les Franqueses del Vallès. El recorregut, segons la web de l'organització, transcorre pels principals carrers del barri de Bellavista i s'endinsa per carreteres i camins propers, configurant una cursa divertida i variada tant pels paisatges com pels diferents trams on poder desenvolupar canvis de ritmes fàcilment degut al continu puja i baixa del recorregut.

L'any passat el meu pare ja va córrer aquesta cursa i jo, en canvi, la vaig fer caminant perquè hi havia l'opció de fer-ho, però aquest any han ampliat les inscripcions pels corredors i han eliminat la caminada.

El recorregut d'enguany ha sigut idèntic al de l'any passat però, a l'estar núvol, no s'ha patit tanta calor. I, a l'arribada, sorpresa! tot un pack per córrer: pantalons curts i samarreta tècnica.

Classificacions 2012:

El meu pare: 54:01 (462è de la general)

En Genís: 01:03:07 (691è de la general)

Hi havia 900 inscrits i finalment van participar més de 850 corredors

25a Marxa Gràcia-Montserrat

Característiques de la Gràcia-Montserrat:

63 km

5.000 m desnivell acumulat

Vam tardar 15 hores 15 minuts

(Ens van donar un petit llibre dels 25 anys de la marxa on hi diu literalment: "El recorregut total és de 62,1 quilòmetres, amb 2.896 metres de desnivell positiu i 2.146 de desnivell negatiu. El temps estimat per fer la ruta a un pas normal, sense córrer i sense comptar les parades, és de 15 hores 14 minuts." Així, doncs, curiosament, vam tardar lo normal però amb parades incloses!)

El dissabte 2 de juny a les 17:00 vam "tastar" una caminada amb sortida a Barcelona... Acostumats a sortir de pobles petits amb bona senyalització i amb voluntaris aturant el trànsit dels carrers principals i de les carreteres, va ser tota una experiència haver d'anar amb un mapa en mà perquè dins la ciutat no hi havia senyalització, haver-nos d'esperar als semàfors perquè no havien tallat els carrers, i sentir-nos observats per vianants, venedors i clients de botigues, i conductors. Però també va tenir una cosa bona, i és que el meu pare es va deixar el frontal a casa però en va poder comprar un sense problemes abans de començar.

Un cop "abandonada" la civilització i després de pujar en fila índia muntanya amunt fins la Torre de Collserola, vam tenir el plaer de tenir Barcelona sota els nostres peus.

Acte seguit, sorpreeesa! 400 i pico escales per pujar a Vallvidrera. Llàstima que no se'm va acudir tirar-hi fotos, més aviat em vaig dedicar a comptar-les per no estressar-me veient unes escales sense fi.

Més o menys a partir d'aquí representava que la marxa estava senyalitzada amb petits quadradets vermells però més d'un cop vam avisar o vam sentir que avisaven a alguns participants que s'equivocaven de camí, i nosaltres mateixos un parell de cops ens vam liar però per sort també ens van avisar. Entre això i entre que vam fer varis trams que van semblar una cursa d'obstacles (tronc a terra, puja sobre d'ell per seguir el camí, tronc a terra, arrossega't per sota d'ell com una serp per seguir el camí, tronc a terra, puja sobre d'ell, tronc a terra, arrossega't per sota d'ell...), va ser entretingut.

Poc abans d'arribar a Can Maimó, ja al Vallès, on hi havia l'avituallament del sopar, ens va caure la nit a sobre, així que vam dir adéu a la calor però vam haver d'encendre els frontals. I em vaig endur un petit susto al sentir moviment per entremig del bosc, era un porc senglar que volia baixar a la pista on érem però al veure'ns es va desdir i se'n va anar pitant. Uns metres més endavant, ara sí a la pista on érem nosaltres, van aparèixer uns ulls i jo ja em vaig imaginar un altre porc senglar però no, en aquest cas va ser un gos.

A partir d'aquí la senyalització va millorar amb cintes blanques de la FEEC. Sort!, perquè sinó, havent de caminar tota la nit, no sé pas on haguéssim anat a parar sense una bona senyalització.

A continuació vam anar alternant senders i/o pistes de muntanya amb polígons i/o pobles, bé, i vam fer un tram en el que vam creuar rierols d'aigua milions de vegades, tota l'estona bastant sols. Però, quant arribàvem als avituallaments, companyia i animació a tope: un estava al costat d'un restaurant on celebraven una comunió amb festa final amb música inclosa, patxanguera per ser exactes, en un altre tenien música pròpia, en aquest cas rock català. Cal dir que els avituallaments van estar molt bé: van ser variats i abundants, en alguns fins i tot hi havia aigua expressa per rentar-nos les mans, i amb gent simpàtica i amable, en un fins i tot quant els vaig donar el got perquè me l'omplissin em van dir que primer me'l rentaven. I em vaig fixar que a la sortida i als primers avituallaments hi havia avis, a l'avituallament del sopar gent adulta, als avituallaments de la nit gent jove, i més cap a l'arribada gent jove i gent adulta, una bona estratègia, sí senyor. Als avituallaments em vaig fer un fart de beure coca-cola (per cert, coca-cola catalana!) perquè sobretot al començament però també una mica al final de la nit vaig patir mooolta son.

Tot i haver fet altres marxes amb + o - la mateixa distància i desnivell que aquesta, el fet que en aquesta caminéssim tota la nit i sobretot que els darrers kms tinguessin el desnivell xungo, va fer que per a mi aquesta marxa fos més dura que les altres amb + o - la mateixa distància i desnivell. I és que, als darrers 14 kms, amb cansament i son acumulada, vam pujar a la Creueta per una pujada pronunciada i rocosa i amb algunes gotes de pluja que feien presagiar el pitjor, vam trobar a un home dormint al mig del camí amb 1 bamba per aquí, 1 bamba per allà, 1 pot de llet més enllà, 1 plat lluny enllà, etc, després vam baixar i baixar i baixar mentre es feia de dia i anàvem veient Montserrat des d'una perspectiva nova per a nosaltres que ens va agradar molt, vam trobar l'avituallament de l'esmorzar, i vam acabar pujant a Monserrat pel camí de les aigües, és a dir, seguint la canonada d'aigua que puja la muntanya, és a dir, recte amunt primer quasi de 4 potes i després escales amunt. Va ser una penitència pujar a Montserrat, em venien ganes de riure al veure com anava jo i com anava tothom, a pas de tortuga, arrosegant-se, parant-se (no tant exagerat com la Matagalls-Montserrat però Déu n'hi do)... I sort que, tot i que fes xafogor, durant la pujada ens va ploure una mica cosa que va fer que ens refresquéssim. Jo vaig deixar passar a molt gent però a mi també alguns em van deixar passar. Suposo que no vaig anar tant lenta com em pensava perquè vaig fer la pujada amb 1 h 15 m quant l'indicador deia 1 h 30 m.

Ja a Montserrat, a més de l'alegria d'haver assolit la marxa, els de l'avituallament de l'arribada em van dir que m'havia tocat una samarreta Lafuma, genial, jejeje! I foto de rigor, tirada per l'Albert de Llançà que vam conèixer als 7 cims i que vam anar trobant en alguns punts de la Gràcia-Montserrat. Després, per primera vegada en les nostres vides, vam anar a veure la Moreneta sense fer cua, clar, a les 8 i pico d'un diumenge al matí qui hi ha Montserrat? Ningú! I, més fotos, en aquest cas, tirades per un de TV3 que no sabem ben bé què muntava/preparava però que va ser molt amable, li vam dir que ens tirés una foto i ens en va tirar quatre. Sí, estava treballant, però no hi havia ningú més per demanar-li...

Cansats però satisfets, vam baixar amb el cremallera veient com anava plovent cada cop més. A baix, ens esperava en Genís amb el cotxe. Un cop a casa, ja dutxada i dinada, a la tarda, estirada al llit, vaig contemplar com plovia a bots i barrals i fins i tot queia pedra, un moment de relax i plaer.

Moltes marxes diuen que no són competitives però aquesta ho compleix al peu de la lletra: a la web hi han penjat el llistat d'arribats per cognoms i punt, ni temps ni ordre d'arribada ni res. I el caràcter no competitiu no només és de l'organització, durant la marxa vam comprovar que molta gent caminava, no com en d'altres on la gran majoria corre.

Aquesta marxa, a més, va ser solidària amb l'AFANOC, l'Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya. 

En fi, una caminada de resistència de la CCCR més al sac. Ara queda Cap de Rec per a mi i Emmona per al papa, ambdues amb sortida el dissabte 16 de juny a les 06:00, i descans fins al setembre...

 

Cursa del Comte Arnau

Dissabte a les 18:00 van donar el tret de sortida de la Cursa del Comte Arnau a Campdevànol. Allà hi havia en Genís, el meu tiet Ramon, el meu cosí Edmond i la seva xicota Lourdes. Sota una xafogor asfixiant (sort que hi havia 3 avituallaments), van recórrer amb èxit els 10 kms de la cursa que combinava l'asfalt de la carretera de Campdevànol a Gombrèn amb la sorra del camí ral: primer una pujada d'asfalt i després una baixada de sorra, amb una sorpresa al km 7 en forma de pujada curta però pronunciada.

Un resum de la cursa a elRipollès.info

Més fotos a elRipollès.info

La classificació completa a elRipollès.info