27/10/2012 XXI Rasos de Peguera - Manresa

Característiques de Rasos de Peguera - Manresa:
82 km
1.207 m pujada
2.782 m baixada
139 participants van prendre la sortida
135 participants van arribar (quasi tots!)
El papa i jo vam tardar 16h 41m

Al final va anar millor del que pensava. Em feia por tanta baixada però vaig acabar cansada com altres marxes de resistència i punt, cap lesió ni cap dolor ni cap agulleta ni cap ampolla de record. Hi havia molt desnivell de baixada, sí, però en realitat només 2 baixades eren xungues (la de Rasos de Peguera, només de començar, i la de Taravil poc abans del km 20), la resta eren baixades més suaus o més de pista que s'alternaven amb trossos plans i trossos amb petites pujades/baixades, bé, i alguna "piscina" per creuar.

També la sortida va anar millor del que pensava. M'imaginava un caos al corriol de forta baixada que hi ha només de començar però, com que la caminada no era multitudinària i com que abans de sortir fitxaven un a un tots els participants, més o menys la sortida va ser esglaonada i en cap moment hi va haver un tap de gent. Ara bé, un cop em vaig girar i em van venir ganes de tirar una foto perquè era impressionant veure un munt de gent en plena baixada, però al final em va fer por que la manada m'envestís, jejeje. Tot i això, vam coincidir amb més boletaires que participants a la marxa (la carretera fins a Rasos de Peguera estava plena de cotxes de boletaires i de marxaires només n'hi havia 139)! Crec que d'aquesta primera baixada va ser més xungo el fet de cada dos per tres haver de creuar la carretera tot saltant les valles que no pas la pròpia baixada, com a mínim per a mi que sóc baixeta i les cames no donen gaire de sí a l'hora de superar obstacles. També he de dir que vaig veure més d'una patinada i més d'un cul a terra a la baixada...

A la meitat del recorregut vam tenir un petit contratemps. Superada la pujada més xunga de la marxa, si és que se'n pot dir xunga d'aquesta pujada (Serrateix), hi havia un control. Nosaltres vam veure un cartell ben gros que posava CONTROL enganxat a un càmping però vam estar mirant i remirant i no vam veure res, ni taula amb menjar ni participants ni res, a més el càmping es deia l'Hostalet i no Serrateix, juntament amb la paraula "control" no hi havia cap referència ni a la marxa ni al Centre Excursionista Comarca Bages, així que vam pensar que igual el cartell era del càmping per anunciar a la gent que passés per recepció abans d'entrar al càmping, no se'ns va acudir entrar al bar del càmping i vam pirar. Poc després, al començar a baixar, vaig veure clarament que ens havíem passat el control i el papa va entrar en la seva fase "estic cabrejat" i va començar a caminar tope ràpid i a engrandir la distància entre ell i jo (sort que era baixada i pla, i no pujada, així jo també podia anar una mica ràpid), i jo vaig començar a patir per si l'organització ens estava buscant però al fulletó que ens havien donat no hi havia cap mòbil per avisar en cas de qualsevol incidència/imprevist. Tan ràpid vam anar (només vam parar uns segons per posar-nos els frontals) que vam atrapar en Manel (ostres, tu! quant pensem veure't no hi ha manera de trobar-te i quant menys ens ho pensem va i els nostres camins es creuen!) i nosaltres histèrics vam explicar-li el que ens havia passat, i altra cop a caminar ràpid fins al següent control on, també histèrics, els vam explicar que ens havíem saltat el control anterior i que no havíem pogut avisar a l'organització i... no va passar res, es veu que sempre hi ha algú que se'l salta perquè està "amagat" dins el bar del càmping. En aquí, morts de gana, ens vam atiporrar de croissants petits de xocolata, mmm. Així vam compensar el control que ens vam passar que es veu que era el millor en quant a menjar i que, a més, era acollidor perquè hi havia una llar de foc.

Vam anar força bé tota la marxa excepte en els dos darrers trams, se'ns van fer eterns... El penúltim tram (pels voltants de Callús) va semblar un laberint i jo, a sobre, estava en plena crisi de son, i l'últim tram va ser una ratllada mental total perquè anàvem veient Manresa però anàvem fent voltes i més voltes allunyats d'ella i pujades/baixades i més pujades/baixades, amb les ganes d'arribar que teníem i el vent i el fred que feia, això va ser brutal! En aquí el meu pare estava en la seva fase "vull arribar" i anava tope ràpid i anava engrandint la distància entre ell i jo, encara sort que als encreuaments s'havia de parar una estona per estudiar per on avançar que sinó... La senyalització era una ratlla blanca, una ratlla blava, i una ratlla blanca. Hi havia moltes senyals però, com que eren semblants a les d'un PR o d'un GR, és a dir, no eren gaire grans i no eren fosforescents, a la nit als encreuaments calia aturar-se per descobrir on eren per seguir per un camí o per un altre.

A l'arribada ens vam reanimar amb l'escalforeta d'un lloc tancat, un pica-pica, una dutxa amb aigua més freda que calenta, i l'alegria de tenir la marxa a la butxaca i també la CCCR (ja tenim suficients punts!!!) Com diu l'Albert de Llançà, sap greu que això ja s'acabi... la setmana vinent la Marxa del Garraf i punt i final per aquest any...

Per fi, després de molt de temps, una caminada sense pluja i sense núvols! Això ens va permetre gaudir de les vistes d'aquesta zona poc coneguda per nosaltres, i dels colors i dels fruits de la tardor amb tota la seva esplendor, veure les magnífiques tonalitats de la natura al pondre's el sol, i a la nit veure les estrelles i la imponent lluna plena, un gustàs. Llàstima del vent i del fred a la part final de la caminada (quant vam pujar al cotxe, vam veure que estàvem a només 1 o 2 ºC).

20/10/2012 XIX Marxassa (St Martí del Montseny - Mataró)

Primer les prediccions meteorològiques pintaven fatal, a última hora van pronosticar una escletxa de bon temps al matí i pluges a partir de la tarda, i finalment va acabar plovent intermitentment una mica al matí i després el dia es va aguantar, amb núvols i cap al final també amb boira, però es va aguantar. Degut a les prediccions meteorològiques, però, es veu que una setantena de persones no es van presentar a la sortida i jo, que fins a l'últim moment vaig dubtar en si anar amb bambes o amb botes, vaig acabar optant per les botes. El resultat va ser que vaig caminar amb més seguretat, vaig patir només 1 relliscada i vaig anar 0 cops de cul a terra per culpa del fang i de la humitat, i vaig acabar amb els peus secs tot i la pluja i els bassals, però vaig caminar més feixuga, i vaig acabar amb les cames cansades i amb un parell de petites ampolles, una a cada dit gros de cada peu. Hagués anat més còmode amb les bambes però hagués anat amb mes cautela i hagués anat més a poc a poc. Bona elecció o no, ja està feta i passada.

Característiques de la Marxassa:

65,2 km

3.985 m desnivell acumulat

400 i pico inscrits

363 sortits

334 arribats (està molt bé)

El 2010 vam fer un temps de 15 hores

Aquest any hem fet un temps de 14 hores

Ens vam haver d'aixecar molt d'hora (perquè a les 05:30 havíem de ser a Mataró) però millor matinar per després no acabar a les tantes de la nit. Per poc, nosaltres no vam arribar encara de clar i això que hagués estat bé perquè haguéssim tingut vistes del mar.

La sortida d'aquesta marxa és una mica caòtica perquè tots els participants estem en una gran esplanada i hem de començar a caminar per un corriol que cada cop es va fent més estret. O sigui, embús monumental. Nosaltres, que ens vam col·locar cap al final perquè els corredors poguéssin fer de les seves, ens vam armar de paciència perquè durant una bona estona vam estar congestionats.

El recorregut està molt bé: amb sortida a St Martí del Montseny i arribada a Mataró, es passa pel Parc Natural del Montseny i pel Parc del Montnegre i del Corredor que ara per la tardor tenen unes tonalitats xulíssimes i estan plens de bolets i castanyes. Llàstima que, amb el temps que va fer, vam tenir poca visibilitat i no vam poder gaudir plenament del paisatge dels 2 parcs però, per sort, fa 2 anys sí i ens van sorprendre gratament. Tampoc vam fer gaires fotos...

En aquesta marxa hi ha unes 3 pujades, així que vaig poder posar el mode "pujada" (caminar xino-xano i sense mirar si s'acaba o no la pujada per no ratllar-me) i el mode "baixada" (caminar ràpid i descansada i feliç per haver superat una pujada i haver gaudit d'unes vistes). No sé si és millor això o el mode "trenkakames" (puja-baixa-puja-baixa-puja-baixa i acaba lelo) però, en tot cas, sí que és amb el que jo estic més acostumada (a pujar una muntanya i després a baixar-la), tot i que evidentment no tot són flors i violes perquè així a mitja pujada començo a maleir-la i a desitjar que s'acabi.

Els avituallaments d'aquesta marxa, tret del primer, els vam trobar molt bé. Amb només un donut a la panxa (que és el que ens van donar al primer avituallament) vam haver d'aguantar 26 km ja que és el punt on hi havia el segon avituallament. Jo no menjo gaire però vaig haver de recórrer als pistatxos que han fet tants kms com jo perquè sempre els porto a la motxilla però mai els consumeixo (la xocolata, en canvi, l'he d'anar repostant perquè sí que la vaig gastant). Els pistatxos no estaven molt bons perquè estaven súper tous i vés a saber si caducats però em van omplir la panxa i van evitar que les meves energies decaiguessin. Algunes persones, que ja devien ser veteranes en fer la marxassa, al poble del Montseny van comprar menjar. El segon avituallament, quin riure, era o de cine o de parc infantil: xuxes i palomites! no és que et poguessis atipar gaire però aquestes coses es posaven súper bé. Després, sí, el tercer va ser un avituallament 10: pica-pica guai (olives, fuet, patates, etc) i martini amb gel i llimona i tot. I el dinar també un 10: amanida, entrepà XXL de botifarra (vaig haver de guardar-ne la meitat a la motxilla perquè no me'l vaig poder acabar), fruita, iogurs, i cafè. Després de la tercera i última pujada, una llimonada 100% natural (aigua, llimona i sucre) i boníssima. I l'avituallament de Sant Martí de Mata va ser especial perquè hi vam arribar just quant es va fer de nit i a les escales d'accés hi havia espelmes il·luminant el camí, per menjar hi havia carquinyolis i per beure garnatxa, tot molt típic del país, i l'ermita estava amb les portes obertes i podies entrar-hi.

De la senyalitzacio no sé què dir. Suposo que normal. És que nosaltres fa 2 anys vam estar dubtant en alguns punts i fins i tot vam trobar algú que s'havia perdut i havia reculat i, enguany, com que mínimament recordàvem el camí, doncs bé. Bàsicament es segueix GR i cap al final hi ha una senyalització pròpia de la marxa.

En aquesta ocasió no vam anar llargues estones amb algú. Va semblar que aniríem més o menys amb un nois que ens van dir que ells eren l'equip vermell pel color dels seus xubasqueros i nosaltres l'equip blau-marí perl color de les nostres capelines (veig que a la gent li agrada això de fer equips per colors: a la trenkakames ens van dir "equip groc" i aquí "equip blau marí") però tot d'una un membre de l'equip vermell ens va avançar corrent i vam deduir que el seu equip s'havia dissolt. En tot cas, al creuar-nos amb algunes persones vam intercanviar típiques frases estil "que el temps vagi aguantant" i tal. Bé, als darrers 20 kms vam anar ara davant ara darrera de 3 avis que xerraven de les seves coses i que sense buscar-ho nosaltres sentíem i a mi em provocaven somriures. He de dir que aaara que s'està acabant la CCCR començo a reconèixer algunes cares repes, és a dir, algunes persones que segurament com el meu pare i jo estan fent la CCCR i per això estan en vàries caminades de resistència. El que sí que tinc ben clitxat, perquè és un paio simpàtic, és l'Albert de Llançà, en aquí ens el vam trobar al dinar. Manel, l'Albert ens va dir que havies preguntat per nosaltres... Llàstima de no haver coincidit! Però, si anaves per davant nostre, deu voler dir que no vas tenir cap problema durant la marxa. Bé, no?

Un parell d'anècdotes:

- Per un dia, el meu pare va ser James Bond o això li van dir a un avituallament (tenia el dorsal 007)

- Cap al final de la marxa, poc abans d'arribar a l'avituallament xulo de Sant Martí de Mata, vam trobar-nos amb un gos gros deslligat i estirat davant d'una casa (sense immutar-se per la nostra presència) que havia destrossat algunes bosses d'escombraries, perquè era de nit perquè sinó li hagués fet una foto. L'escena va ser xula, com enxampar un nen amb una entremaliadura però que fa veure que no ha passat res, però prèviament em vaig espantar perquè vaig sentir fressa i vaig pensar que potser algun participant havia caigut, després al veure un munt de coses pel terra vaig pensar que igual hi havia un vagabund, i finalment vaig veure el gos.

Bueno, després d'aquesta, Rasos de Peguera - Berga. Veurem si amb una setmana el cos està recuperat. I veurem com portem això de fer 80 i pico kms bàsicament baixada. L'experiència a la 1a marxa cap a la independència Ulldeter - Roda de Ter ens diu que no serà fàcil.

14/10/2012 Mitja Marató i Cursa 10 km - Roda de Ter

Cita a Roda de Ter, el meu pare amb la mitja marató (Roda - Vic - Manlleu - Roda) i en Genís amb la cursa de 10 km (Roda - Manlleu - Roda). Enguany era la 29a edició de la Mitja Marató de Roda de Ter, quasi res... Molta participació, fins i tot alguns atletes amb cadira de rodes com el gran Roger Puigbò...

Jo, fent una volta immensa amb el cotxe per anar de Roda a Manlleu (atès que la carretera estava tallada perquè hi passaven els atletes), quasi he tardat el mateix que en Genís anant corrent per la carretera, ha sigut arribar i esperar-me uns segons i passar ell i tirar-li una foto pels pèls. I pel viatge de tornada Manlleu-Roda el mateix, una mica més i em perdo la seva arribada a Roda. Crec que entre tant córrer cap al cotxe i tant voltar i voltar amb el cotxe, m'he cansat més jo que ell, jejeje

Genís 58:36 (170è de 198 finalistes a la cursa de 10 km)

Papa 01:54:28 (211è de 254 finalitstes a la mitja marató)

Aquest era el segon cop que participava en una mitja marató, la primera va ser l'any passat a Vic

06/10/2012 XI Trenkakames

Va per 2 lectors del bloc (esporàdics o habituals, és igual) que se'm van donar a conèixer a la trenkakames, GRÀCIES, em va fer molta ilu tot i que segurament no ho devia semblar degut a la cara de patata que em devia quedar per la sorpresa que em vau donar:

• Per la parella que em va explicar una història que em va deixar literalment sense paraules, i pel seu amic "game over". Em va saber greu perquè al ditxós carrer de pujada del ditxós poble i també al final de la carena a punt d'arribar a l'església de Sant Miquel vam estar a tocar però jo a l'acte no us vaig reconèixer, jo al meu rotllo, i al cap d'una estona un pensament cridava dins el meu cap "però si eren ells"! Espero que us anés bé la marxa!
• Per .... ja m'hi val! no et vaig preguntar com et dius! Amb el papa t'hem batejat com "el noi d'Oliana". Diga'm que vas acabar! Crec que l'últim cop que et vam veure va ser a l'avituallament que hi havia després de baixar de la Talaia del Montmell i vam pensar que, amb el petit moment de crisi superat, ens avançaries en qualsevol moment però no et vam veure més, ni al sopar on ens hi vam estar força estona ni a l'arribada on mentre esmorzàvem i descansàvem teníem l'esperança de veure't arribar. Marxassa?

Característiques de la trenkakames 2012:

82 km

5.800 m desnivell acumulat
275 inscrits
268 participants van prendre la sortida
193 participants van acabar la marxa
Amb el meu pare vam fer un temps de 20h 56m
A rtv el Vendrell la trenkakames va ser notícia

Degut a la pájara de l'any passat, enguany repetia la trenkakames amb certa por... per la calor i perquè el recorregut no dóna treva a relaxar-te en cap moment (perquè, tot i que a la primera meitat del recorregut bàsicament es guanya alçada i a la segona meitat del recorregut bàsicament hi ha baixada, de principi a fi és un continu puja-baixa-puja-baixa, un veritable trenkakames, d'aquí el nom de la marxa).

No sé si la pájara de l'any passat va ser deguda al cansament o a la calor o a tot plegat o a una altra cosa completament diferent però la por a que es repetís va fer que anés amb una estratègia preparada: aprofitar al màxim els avituallaments (menjant encara que no tingués gana perquè no decaigués l'energia i sobretot bebent més del que normalment faig per evitar penúries degut a la calor) i anar sense presses perquè el recorregut trenkakames no em passés factura en algun moment (arriba un punt que, amb tant puja-baixa-puja-baixa, ni les cames ni el cap saben què fan, lo normal és pujaaar i després baixaaar, però aquí a la que t'acostumes a una cosa va i toca l'altra i ni el cap ni les cames ho assimilen ni van compenetrats). Total, que el fet d'anar a poc a poc i de respostar força als avituallaments ha fet que, enguany, sense pájara meva, tardéssim 1'5 hores més que l'any passat! Però la qüestió és que vam arribar i que no vaig patir com l'any passat!

Ara bé, tanta estratègia i tanta por també va fer que anés tope concentrada, evitant que el meu cap pensés en negatiu, evitant recordar la pájara, i ho vaig aconseguir però això va fer que estigués (psicològicament parlant) força aillada del que passava al meu voltant. A la meva vida diària em passa sovint que vaig pel carrer i igual estic mirant una persona però en realitat no la veig perquè estic pensant en les meves coses, i evidentment quedo fatal perquè sembla que passi de la persona en qüestió. Doncs a la trenkakames això es va veure accentuat degut a la meva concentració! Coses de la vida, en aquesta marxa molta gent ens va donar conversa, per cert, molta gent del Delta de l'Ebre (uns germans que ell era d'Amposta i ella de Reus, un que era de Sant Carles de la Ràpita, etc) doncs igual havia parlat amb ells durants uns kms i després a l'avituallament no els reconeixia... També, a un avituallament, a la que vam arrencar uns van dir "vinga, que l'equip groc ens avança" i jo ni cas perquè ni idea de què anava la cosa i va i al cap d'una estona vaig pensar "ostres, si ens estaven fent una broma al meu pare i a mi perquè casualment els dos portem la samarreta groga i ells en canvi van tots blaus!"... Un desastre! També he de dir que, com podeu comprovar, jo estava fatal però que no era la única... fins a 3 vegades es van pensar que el meu pare i jo érem parella! ja tinc pinta de velleta? o és que el meu pare sembla molt i molt jove?

Enguany el meu pare i jo vam marxar cap al Vendrell amb el tren i, evidentment, la línia Vic - Barcelona va fer de les seves i una mica més i perdem el tren Barcelona - El Vendrell. Petit moment de nervis abans de començar, bé, què dic abans de començar, abans ni tan sols d'arribar a la sortida.

Previ a la sortida, pell de gallina pel minut de silenci (pel noi que l'any passat va morir 3 dies després d'haver acabat la trenkakames i per la Teresa Farriol que va morir una setmana abans fent Cavalls del Vent) seguit d'un llarg i fort aplaudiment.

La sortida va ser maca com l'any passat: amb crits de visca Catalunya i amb alguns graellers encapçalant la caminada fins a la sortida del poble. En aquest moment, quant es comença a caminar, és quant passen tots els nervis i es comença a gaudir.

Vaig començar contenta, motivada, concentrada, aliena al que passava al meu voltant, amb la meva estratègia ficada al cap. Però superats els primers kms amb els primers puja-baixa, ja al primer avituallament, vaig pensar "merda! estàs només al km 12 i estàs xunguíssima per la calor!". Per sort, amb només uns segons vaig foragitar aquests pensaments negatius del meu cap "què carai! molts cops en moltes caminades m'he pensat estar a les últimes i en un avituallament m'he recuperat!". Tot i haver begut varis cops durant els primers 12 kms, al primer avituallament em vaig beure una llauna sencera d'aquarius i un got ple a vessar de coca-cola. La calor de l'any passat es repetia. Per cert, tot un detall que en aquí ens donessin una mostra de crema solar. En un altre avituallament ens van donar un gel, però d'això en tinc uns quants a casa acumulant pols, no em barrufen...

A la carena prèvia a la Talaia del Montmell (el cim més alt d'allà), vaig veure varis participants passant-ho malament, com jo l'any passat, vaja. Jo enguany en aquí vaig disfrutar, tot i que també m'hi vaig cansar, eh? I cada cop que veia algú passant-ho malament, m'envaïa un pensament de pena.

L'any passat vam arribar dalt la Talaia del Montmell de nit. Enguany, degut a alguns canvis al recorregut, se'ns va fer de nit quant ja l'havíem baixat, guai.

En algun moment, no recordo quant, vam trobar alguns arbres caiguts obstaculitzant el camí. En aquesta ocasió van ser pocs i va ser relativament fàcil superar-los però jo em pregunto si la FEEC posa com a condició perquè una marxa formi part de la CCCR que hi hagi arbres caiguts durant el recorregut en pla obstacle, i que alguns s'hagin de superar pujant-los com qui puja a cavall i d'altres que s'hagin de superar arrossegant-te per sota d'ells com una serp, ah! i a sobre si estan cap al final millor perquè és quant a un més li costa superar aquestes coses.

El sopar a Aiguaviva va estar molt bé: taules i cadires per menjar com Déu mana, olives (mmm!) i patates de bossa per picar, pa amb tomàquet amb botifarra, galetes i cafè per acabar. Vam estar allà una bona estona fent-la petar amb els companys de taula i menjant relaxadament. Massa bé va estar el sopar perquè després va costar continuar la marxa i més sabent que en allà pots plegar i que un autobús et retorna.

En aquesta ocasió no hi va haver pájara però sí una petita crisi de son uns kms després del sopar. Amb el cansament de portar alguns kms a sobre, amb la panxa plena, sense veure vinyes, boscos, muntanyes, el mar o pobles a la llunyania degut a la foscor de la nit, només amb la petita visió de la llum del frontal, vaig entrar en un d'aquells moments que em fa tanta ràbia: estar caminant sense poder evitar tancar els ulls cada 2x3, ensopegant amb tot el que se'm posa al davant amb el perill de fer-me mal (un altre moment que em fa ràbia és a ple hivern tenir les mans tant congelades, tot i portar guants, que els dits criden de dolor). Per sort, en un avituallament em vaig atiporrar de rajoles de xocolata i de llet amb nesquik (i perquè no hi havia més derivats de la xocolata perquè sinó...) i vaig aconseguir despertar-me.

Als darrers kms, als darrers puja-baixa vam tenir la sort de coincidir amb el trio de Xevis de Girona. Dic que vam tenir la sort perquè, com ja els vaig dir a ells, em va anar molt bé que un d'ells fos xerrameca i ens expliqués les seves aventures viscudes i el seu pròxim projecte en forma d'aventura solidària al Pakistan. Si no hagués sigut per aquesta distracció mental crec que hagués tingut una crisi just abans d'arribar. Llàstima que es paressin un moment i que amb el meu pare els avancéssim i, com nosaltres, una noia, perquè es van acabar les historietes divertides. Passada una estona, la noia em va dir en broma "ja va bé que t'estirin però no tant!", jejeje, i jo li vaig explicar que quant el meu pare anava a sac i anava engrandint la distància entre ell i jo era perquè estava cabrejat perquè volia arribar ja o perquè estava cabrejat perquè estàvem mig perduts, i que en aquest cas era perquè estava cabrejat perquè volia arribar ja. Vam fer l'entrada triomfal a l'arribada amb aquesta noia.

Abans de tornar a casa, ara en cotxe gràcies a en Genís i no en tren com a l'anada, una fantàstica dutxa i un fantàstic esmorzar tot veient com arribaven altres participants amb cara de satisfacció.

Enguany el recorregut ha sigut una mica diferent al de l'any passat: En comptes de començar passant per la platja de Sant Salvador, vam començar amb el meu estimat carrer de pujada super-hiper-mega pronunciada (de Sant Vicenç de Calders? els veïns d'aquest poble deuen estar molt en forma!). Això va fer que els primers kms de força asfalt desapareguessin, o sigui que per nosaltres molt encertat el canvi de recorregut. Bé, el que es va fer per compensar aquesta retallada de kms del començament, a mi no em va agradar tant. Van allargar kms pel final però no plans precisament, ens va fer superar fins a 3 pujadetes-baixadetes plenes de molestes pedretes per acabar-nos de rematar just abans d'arribar. En conjunt un recorregut exigent, sí, però realment xulo i variat per la zona del Penedès.

La senyalització de la marxa, amb cintes blanques i fins i tot indicadors gegants amb la paraula trenkakames va ser perfecte, en cap moment vam dubtar de per on havíem d'anar. També van ser perfectes els avituallaments (abundants i variats) i els voluntaris (simpàtics, amables i servicials; recordo que al sopar més d'un cop una senyora va venir a la taula com si fos una cambrera a veure si volíem més d'això o més d'allò i preguntant-nos si necessitàvem algo). Una felicitació a l'organització.

30/09/2012 1a Cursa Atlètica del Voltreganès

Diumenge va tenir lloc la 1a Cursa Atlètica del Voltreganès gràcies al Club Atlètic Ter. Per ser la 1a edició, hi va haver molts corredors, alguns d'especials com un invident o un noi que arrossegava un carret amb un nen i una nena.

El recorregut va consistir en fer 2 voltes en un circuit de 5 kms per Sant Hipòlit de Voltregà, evidentment aprofitant els carrers de pendent d'aquest poble.

El meu pare hi va participar i no sé si va ser cosa de l'estrena de les venes compressives però va fer el seu millor temps en 10 km: 00:51:28. Va quedar 119è de 158 corredors.

23/09/2012 Caminada Tagamanent

Enguany la Caminada de Tagament organitzada per les Guilles ens ha fet pujar fins al turó/castell de Tagamanent, han sigut uns 17 km amb un desnivell positiu d'uns 950 m. La majoria del recorregut ha sigut per corriols, alguns nous per a nosaltres, així que guai. Quasi al final hi ha hagut una "sorpresa" en forma de baixada/tobogan on quasi tothom hi ha fet un cop de cul, realment era digne d'en Kilian Jornet. Tot i que ha fet bon temps, no hem pogut gaudir de les vistes que hi ha des de dalt a Tagamanent perquè hi havia boira/núvols, més tard el cel s'ha aclarit però nosaltres ja érem a baix, sort que ja les coneixem nosaltres aquestes vistes. Hi ha hagut 5 avituallaments amb bon menjar, així que hem acabat sense gana per dinar. Com sempre, les Guilles han fet una fantàstica caminada. Hi hem anat el meu pare, en Genís, el Bitxo i jo.

16/09/2012 Cross l'Ametlla de Merola

Al Cross de l'Ametlla de Merola es fan 10 kms fent 2 voltes en un circuit que primer fa ziga-zagues per dins la colònia tèxtil de l'Ametlla de Merola i després puuuja i baaaixa per les afores. No és pas una de les curses més fàcils, vaja. Però, com que tot el circuit està a tocar del municipi, hi ha molta gent animant, a més hi ha un speaker que en tot moment va explicant com va el cross i que va anunciant una a una les arribades de tots els participants. O sigui, que hi ha molt d'ambientillu. A part de molta gent animant, també hi ha molts participants, 346 en aquesta edició. No és d'estranyar perquè el recorregut, l'ambient, els records i tot plegat està molt ben aconseguit, a més hi ha premis en metàl·lic que són un reclam pels corredors més ràpids, i hi ha cares conegudes com l'Arcadi l'Alibés de TV3 que és fill d'allà i que va fer de speaker a les curses infantil i sènior, després va córrer els 10 kms, i finalment va fer de speaker en l'entrega de premis i sortejos varis. En definitiva, un poble ben petit organitza una gran cursa.

Hi van córrer en Genís i el meu tiet Ramon. I els meus pares i jo, després de que el meu pare finalitzés la Matagalls-Montserrat, hi vam anar per animar-los, vam arribar uns minuts abans de que donessin el tret de sortida, just a temps.

Resultats:

Ramon 00:50 (184è)

Genís 01:00 (313è)

15/09/2012 Matagalls - Montserrat

Un any més, jo no he fet la Matagalls - Montserrat per 2 raons: per la proximitat amb la Circular d'Oliana (només una setmana de diferència) i perquè així com a mínim en una caminada el meu pare pot anar al seu ritme (caminant ultra ràpid).

El que sí que he fet, juntament amb ma mare, és portar el meu pare a la sortida, a Collformic, notar els nervis dels participants, sentir certa enveja, veure moltes cares conegudes, i viure el caos al marxar de Collformic; abans de tornar a casa vam anar a Aiguafreda i vam estar-hi una estona animant als participants; i l'endemà ens vam aixecar ben d'hora i vam anar a recollir el meu pare a l'arribada, a Montserrat, això sí, pujant amb cotxe fins dalt i passant del cremallera perquè sinó no haguéssim sigut a temps de veure l'arribada del meu pare perquè el primer cremallera no surt fins a les 8:00.

Enguany han fet alguns canvis al recorregut: a la baixada a Aiguafreda, i a la Mola. Segons el meu pare, a pitjor perquè abans es passava per corriols i ara es passa per pista. Però, per la gent que corre, suposo que això és millor.

Matagalls-Montserrat (la caminada de resistència més multitudinària però, clar, també la caminada de resistència amb més ambientasso):

84,800 km

5.980 m desnivell acumulat

3.054 participants van prendre la sortida

2.462 participants van acabar (el 80,6%)

2009 (papa i jo, en la nostra 1a caminada de 24 hores): 20h 38 m

2010 (papa): 17h 20m

2011 (papa): 16h 27m

2012 (papa): 16h 05m

11/09/2012 Cursa de Muntanya Ciutat de Vic

Un dia dóna molt de sí. L'11 de setembre, abans de la manifestació rècord "Catalunya, nou Estat d'Europa", molts corredors van anar a la cita de la Cursa de Muntanya Ciutat de Vic, pels voltants de la Creu de Gurb, uns a fer 20 km amb un desnivell positiu d'uns 800 m i d'altres, com el meu pare, a fer 10km amb un desnivell positiu d'uns 400 m (força desnivell per ser una cursa però, és clar, és el que tenen les curses de muntanya).

A la cursa es va respirar un ambient independentista: hi havia algunes senyeres d'ornament, a les sortides de les 2 curses (a la de 20 i a la de 10 km) va sonar l'himne de Catalunya, molts corredors anaven amb algun distintiu independentista, per megafonia mateix deien que vinga, vinga, que molts a la tarda anaven a Barcelona a la manifestació i s'havia de plegar d'hora, etc. El papa hi va anar amb la samarreta de la marxa cap a la independència Ulldeter - Roda de Ter. 

En la cursa de 10 km, el primer va tardar 39:16 i el darrer 1:15:42. El meu pare va acabar fent un temps de 57:57.

8i9/09/2012 IV Circular Pantà d'Oliana

A la Circular al Pantà d'Oliana (crònica 2011) i a les 24 hores al Cap de Creus (crònica 2012) els hi tenim un especial "carinyu" perquè són de les primeres caminades llargues que vam fer i de les que, un cop provades, hem anat repetint any rere any perquè per una cosa o altra ens han captivat. I és una mica per culpa seva que enguany estiguem fent la CCCR... el 2010 que va ser el primer any que vam fer aquestes caminades, cap de les dues formava part de cap competició i nosaltres en desconeixíem l'existència, anys més tard, al veure que aquestes caminades entraven a formar part de la CCCR ens vam interessar en saber què era i finalment enguany ens hem animat a fer-la.

81 km

6.200 m desnivell acumulat

De 148 inscrits, 81 van acabar, només un 55%

El primer va tardar 11h 30m i el darrer 20h 33m.

El papa i jo vam tardar 19h 33m (9 minuts més que l'any passat) i vam quedar en les posicions 72 i 73.

Enguany, la tempesta que va caure va fer estralls. El començar a ploure i a caure calamarsa a només al km 10 i just abans de fer-se de nit, i que a sobre la tempesta vingués acompanyada de multitud de llamps i trons, i que durés no uns minut sinó unes hores, va fer que molta gent abandonés. La veritat és que jo vaig estar una bona estona espantada, pregant perquè no ens caigués cap llamp a sobre, i és que era un rere l'altre i ben a prop nostre! La intensa pluja i els cops de calamarsa xocant al nostre cos eren lo de menys, que ja és dir! Ens pensàvem que només teníem 3 o 4 persones al darrera però quant ens vam parar a posar-nos els frontals (1 hora abans que es fés de nit perquè el fosc cel de tempesta va fer que no ens hi veiguéssim més abans del compte) va i ens vam adonar que teníem una llarga cua de gent enganxada darrera nostra però amb la fressa de la tempesta nosaltres no ens n'havíem adonat! Conformàvem un gran grup, segurament perquè un grup dóna seguretat, si tens algú a prop doncs estàs més tranquil perquè si passa res llavors algú et podrà ajudar. Lo bo del cas és que la previsió meteorològica va dir que tot això passaria el diumenge a la tarda, la tempesta es va avançar 24 hores...

Com l'any passat, vam coincidir amb en Lluís Garrofé, enguany molt cofoi perquè tenia 81 anys i feia 81 kms. I una setmana després farà la Matagalls - Montserrat, com el papa, sí, però ell té uns quants anys més. Els té ben posats, vaja. Als primers kms vam anar amb ell i un noi li va dir: ostres! quasi que em fa vergonya anar al ritme d'un senyor de la seva edat...

Vam trobar d'altres cares conegudes, de Llançà, de Castelldefels, etc, amb qui vam intercanviar impressions. I una nova cara que déu n'hi do... A la segona pujada, a la Collada de cal Penya, un senyor que teníem davant va dir que no s'hi veia, que tenia les ulleres entelades, que si us plau l'espéressim, com que el meu pare també tenia les ulleres entelades, jo vaig obrir pas en aquella curta però forta pujada, xino-xano, enmig d'una pluja fina i de la foscor. A l'arribar al tercer control, el senyor en qüestió va marxar sense donar les gràcies (que no em calien) i sense dir ni adéu ni ase ni bèstia. Sort que com en ell n'hi ha pocs!

A la sortida tots els participants vam sortir junts, enmig d'una forta ovació, però la pujada a Serra-seca mica en mica va posicionar a tothom al seu lloc, els corredors al davant i els caminadors al darrera, i mica en mica tots estàvem cada cop més separats, passats uns kms semblava que anéssim sols, només coincidíem de tant en tant amb una parella de Castelldefels. Vaig tenir un moment xungo, cap al km 60, just abans que es fés de dia perquè, tot i que era el 3r cop que feia aquesta caminada, em vaig confondre i em vaig pensar que estàvem molt més enrere del que realment estàvem i em vaig començar a ratllar psicològicament. Al veure la meva equivocació, a la Font d'Isot, em van passar tots els mals. Quasi en cada caminada tinc algun moment de baixón, però suposo que és normal, són molts kms, una nit sense dormir, etc. Després de la tempesta, després de la nit, després del meu baixón, els darrers 20 kms van ser en un matí de xafogor asfixiant. A l'últim control-avituallament, a Peramola, em van dir que era la 7a dona i que si corria igual pujava al podi perquè no feia gaire que les altres havien passat, sí, estava jo per córrer, jajaja. A l'arribada, al treure'ns les bambes, vam veure que teníem els peus ben arrugats per haver passat tantes hores molls, cada peu sencer semblava una bullofa. Per sort, un cop dutxats i amb la panxa plena, i passades unes hores sense tocar aigua, els nostres peus van recuperar la seva normalitat.

El recorregut, tot i que ja era conegut per nosaltres, no ens va deixar indiferents: els petits pobles i les muntanyes rocoses ens van impressionar un cop més per la seva bellesa. Llàstima que enguany no trobéssim actes de festa major als diferents pobles per on vam passar, potser degut a la pluja.

Que hi hagi senyals fosforescents per una millor visibilitat d'aquestes a la nit, que hi hagi coca-cola a tots els avituallaments, que un cotxe vagi circulant per aquí i per allà per controlar la caminada, o que a l'arribada puguis fer una capbussada refrescant en una piscina, són detalls que conformen un plus en aquesta caminada, per cert, la que més puntua a la CCCR.

09/09/2012 Cursa Castell de Montesquiu

A la Cursa del Castell de Montesquiu en Genís va fer per primer cop més de 10 km, concretament 12.200 metres, i moltes pujades i baixades. Un trencacames pel Parc Natural del Castell de Montesquiu, vaja. I ho va fer molt bé, súuuper bé, per primer cop va arribar abans que la Lourdes!

Genís 1:16:19 (158è de 176 arribats)

Lourdes 1:17:01 (161a de 176 arribats)

El primer va tardar 00:41:48 i l'últim 01:51:26

A l'arribada, un merescut entrepà de botifarra i una samarreta... taronja fosforescent, com no podia ser d'altra manera! jajaja, ja en porta 3 enguany!

Un 100 cim: la Creu de Montagut 810 m

El diumenge ens vam quedar a Osona i vam aprofitar per fer un 100 cim facilet però un cim al cap i a la fi: la Creu de Montagut o de Puiglagulla.

Vam deixar el cotxe al Coll de Mansa o del Vilar (a la carretera que va de Taradell a Viladrau) i de tant en tant seguint el GR, de tant en tant seguint el PR, i de tant en tant seguint la intuïció del meu pare, vam passar xino-xano per uns quants indrets ja coneguts per nosaltres: la Creu de Montagut o de Puiglagulla (de 810 m), la Font de la Riera (que està sota l'Eix Transversal), un "mirador" de les obres de l'Eix Transversal, el Santuari de Puiglagulla, l'Enclusa (amb 866 m és el punt més alt de Taradell), i vam retornar al Coll de Mansa o del Vilar.

En aquesta època, sense boira, vam divisar el Montseny, les Guilleries, el Collsacabra, la Plana de Vic, etc. I, com si fos la primera vegada que les veiessim, perquè sempre impressionen, vam fer una sessió de fotos als grans blocs de roques que hi ha en terres de Taradell i que amaguen grans balmes que anys enrere havien servit d'amagatall al bandoler Perot Rocaguinarda. Finalment, dalt l'Enclusa de Taradell, gaudint del darrer sol de l'estiu, la vam fer petar amb una mare i una filla mentre el Bitxo i el seu gos es feien amics.

18/08/2012 Marató del Montcalm

Després de la fantàstica experiència de l'any passat, havíem de repetir la Marató del Montcalm, bé, la caminada "paral·lela": uns 22 km amb un desnivell positiu d'uns 2.000 metres per muntanya pura i dura amb ascensió al Montcalm i a la Pica d'Estats.

Amb el papa vam arribar a Auzat el divendres al vespre, vam anar a buscar els dorsals, vam instal·lar-nos al càmping, dins els actes del Festival de Muntanya de l'Ariège vam veure una exhibició de vtt freestyle que ens va fer posar els pèls de punta, vam sopar i a dormir. El dissabte a les 5:30 vam pujar als mini busos que portaven als caminadors al pàrquing de l'Artigue, i a les 6:00 vam iniciar la caminada amb els frontals posats.

Tot i que enguany sabia el que m'esperava, vaig reviure moltes de les emocions de l'any passat, i és que... El paisatge és espectacular, primer ziga-zagues guanyant alçada dins un bosc, després alta muntanya "normal" i finalment verticals muntanyes de roques vermelloses (diferenciant-se clarament de les muntanyes de roques blanquinoses del darrera), estanys, restes de neu, ..., el paradís. Els avituallaments i la senyalització impecables, és impossible perdre's perquè metres i metres de cinta marquen el camí, i també és impossible deshidratar-se perquè cada dos per tres algú et dóna un gotet d'aigua i te'l reomple tant cops com vols, nosaltres no vam fer ni un glop de les nostres cantimplores i això que va fer moltíssima calor. I quant els corredors de la marató comencen a avançar als que fem la caminada, ens sentim petitíssims, els primers anaven molt distanciats de la resta, com veritables màquines. Pels francesos és un gran esdeveniment però també hi ha molts catalans. A molts avituallaments ens picaven dient "catalans o espagnols?" i al dir nosaltres "catalans" ells deien "alors pas espagnols! catalans!", jejeje.

Enguany vam tardar unes 8 hores amb parades incloses en fer el recorregut, coincidint sovint amb en Philippe, un senyor gran francès que ha fet les 23 edicions de la caminada, si ho vaig entendre bé. Dalt la Pica d'Estats, a mig empastifar-me de crema solar, vam poder animar al galopaquegalopa que estava fent la marató. Per acabar la festa, un dinar self-service comunitari amb tots els altres caminadors i corredors, i una merescuda dutxa revitalitzant al càmping.

Molt recomanable!

A la tornada, encara en terreny francès, vam veure varis focus d'incendis. Molt trist.

14/08/2012 Nocturna al Cap de Creus

Una sortida ben diferent i ben xula, organitzada per la Unió Excursionista Llançanenca: anar xino-xano de Llançà al Cap de Creus de nit, esmorzar, veure la sortida del sol, i tornar amb barca.

Ens va permetre veure amb uns altres ulls els darrers 20kms de les 24 hores del Cap de Creus. Els vam fer també de nit però sense cansament previ i en sentit invers: Llançà, Port de la Selva, Sant Baldiri, i Cap de Creus. Si a les 24 hores són kms que se'ns fan eterns i les seves petites pujades i baixades ens semblen grans cims, a la nocturna vam descobrir que és una excursió força suau. Si a les 24 hores es pot dir que anem sols, a la nocturna vam anar en grup, amb els avantatges i els inconvenients que això té, un no pot anar al seu ritme però ningú es perd.

En la foscor i el silenci de la nit vam observar embadalits com queien algunes estrelles, ens vam sentir importants quant un grup de joves amb ganes de gresca ens va fer un túnel amb "ola" inclosa, i vam intercanviar paraules, riures, idees i projectes amb l'Albert de Llançà.

Petita decepció... Esperàvem que la llum del far del Cap de Creus ens guiés fins a ell però no estava encès! A causa de la crisi?

La sortida del sol es va veure una mica enteranyinada per la boira però, tot i això, va ser tot un espectacle.

El viatge de tornada amb barca va ser tranquil però entretingut ja que ens va ensenyar les peculiars formes del paisatge del parc natural del Cap de Creus que l'erosió del vent ha anat dibuixant amb el pas del temps, també les seves petites cales, el pas d'altres barques, etc.

A l'arribada a Llançà, el papa, en Genís i jo vam completar la sortida amb un refrescant bany al mar.

12/08/2012 Puigllançada + Tossa d'Alp

Després d'un finde de descans per imprevistos varis, un dissabte a la piscina per sobreviure a l'onada de calor, i un diumenge profitós amb un 100 cim (el Puigllançada) i ja en porto 40, i una espineta fora (pujar al Refugi Niu de l'Àliga de dia).

Diumenge el papa, el Bitxo i servidora vam deixar el cotxe al pàrquing Alabaus de l'Estació d'Esquí La Molina (per això vam abandonar la N-152 de Ripoll a Puigcerdà per agafar la BV-4031 cap a Castellar de N'hug / Berga i de seguida vam veure el pàrquing). I, encara amb lleganyes als ulls, des de La Molina a 1.825 m vam pujar a peu pel dret (sense fer voltes i més voltes per la corresponent pista) fins al Puigllançada a 2.409 m (per cert, recentment han retirat l'antena repetidora de telefonia fixa que hi havia en aquest cim). Des d'aquí vam tenir vistes al Refugi Niu de l'Àliga, la nostra següent fita, i al Pedraforca, al Cadí-Moixeró, al Carlit, als cims de l'Olla de Núria, etc. Hi bufava un vent fred que ara a l'estiu era agradable.

Després avall també pel dret però ara per l'altra vessant fins a Coll de Pal a 2.070 m, i pujada al Refugi Niu de l'Àliga a 2.520 i a la Tossa d'Alp a 2.537 m (el refugi i el cim estan l'un al costat de l'altre, i la Tossa d'Alp és el punt més alt de la zona) resseguint el GR i Cavalls del Vent. Resulta que fa 3 anys vam fer aquesta travessa i ens vam trobar amb un petit ensurt... A finals del primer dia jo vaig començar a quedar-me sense forces, així que vam afluixar el pas i vam pensar que arribaríem al refugi on havíem de dormir just quant es fés de nit. Però va i amb la primera foscor també va arribar la boira, i ens vam trobar a 4 passos del refugi però sense saber-hi arribar perquè no vèiem res de res, ni al Bitxo que és de color blanc. Vaig treure el GPS i vam començar a fer passos a cegues seguint el track, paral·lelament vaig telefonar al refugi per si podien sortir a buscar-nos però evidentment cobertura 0 patatero, i quant ja pensava mig en broma mig en serio en el telèfon d'emergències 112 va i vam divisar les llums del refugi al qual ens vam dirigir en línia recta per sobre de tot allò que se'ns va posar al davant. Diumenge el camí allà on ens vam ben desorientar ens va semblar d'allò més fàcil.

I tornada pel mateix lloc. És a dir, avall cap a Coll de Pal, amunt cap al Puigllançada, i avall cap a la Molina. Una muntanya russa. I això que el papa m'havia dit que carenejaríem! Jaaa! Van sortir uns 20 kms amb uns 1.500 m de desnivell positiu.

Vam pensar que potser no ens deixarien fer aquesta ruta o que potser se'ns posarien els pèls de punta al fer-la i veure l'incendi de la Cerdanya que havia començat el dia anterior però per sort no vam veure ni foc ni fum, només varis helicòpters sobrevolant la zona. El que sí vam veure van ser molts cabirols i molt a tocar, una cosa que mai hagués pensat perquè de seguida corren lluny dels humans però en aquesta ocasió van estar molta estona observant com ens acostàvem sense moure ni un pèl, va ser un instant especial.

28/07/2012 Cursa de Festa Major de Torelló

El meu pare, el meu tiet Ramon, i la Lourdes (la dona del meu cosí) van anar a fer els 5 km de la Cursa de Festa Major de Torelló: un parell de voltes pel poble.

Com sempre, primer va arribar el meu tiet Ramon, seguidament el meu pare amb un temps de 23m 57s, i després la Lourdes.

Andorra (parc natural de la vall de Sorteny) i Platja

3 dies després de la marxa cap a la independència, va i amb en Genís i el Bitxo ens n'anem a Andorra amb la intenció de fer un parell de cims, el Tristaina i l'Estanyó, i relaxar-nos a Caldea abans de tornar. Quant ho vam programar no vam tenir en compte les possibles seqüeles dels 100 i pico kms de la marxa cap a la independència...

Vam començar per una cosa light, anar al refugi de Rialb, que em va servir per comprovar que caminar caminava però que no estava al 100%: vaig fer una aterrissada i vaig acabar amb una galta del cul ben morada i amb el dit del mig de la mà esquerra destrossat (se'm va inflar com un botifarró). En Genís no va caure però va acabar amb dolor a una cama i quasi sense poder caminar.

O sigui que canvi de plans: primer relax a Caldea i després no dos sinó un cim, el més fàcil, l'Estanyó.

M'havien recomant el parc natural de la vall de Sorteny perquè presenta una gran riquesa florística, amb més de 700 espècies i, en particular, el pic de l'Estanyó perquè és el segon pic més alt d'Andorra i no és precisament de gran dificultat (no cal grimpar, el camí està perfectament senyalitzat, l'entorn és fantàstic, etc).  I, sí, no em va decebre. Però finalment en Genís va fer repòs i només el Bitxo i jo vam anar a fer el cim. Vam sortir del punt d'informació del parc natural a 1.782m, amb una hora ens vam plantar a l'estany de l'Estanyó a 2.340m, i amb una hora més al pic de l'Estanyó a 2.915m. Pràcticament no vam veure humans en tot el camí, i quant per fi en vam veure (una parella de gallecs) els vaig atacar perquè ens tiressin una foto, jejeje! Moltes vegades sort del Bitxo perquè jo, pujant amb el cap quasi tocant els peus, sovint perdia les senyals, però només havia de mirar on estava ell perquè té el do de no sortir mai del camí! Va ser una petita aventura això d'anar a un lloc que no coneixia jo sola, bé, amb el Bitxo.

I, després, gràcies a l'Anna & family, un cap de setmana a la platja.

1a marxa cap a la independència Ulldeter - Roda de Ter

Després d'un finde de descans per un compromís familiar, un finde amb un gran esdeveniment.

Tan bon punt vaig assabentar-me de la marxa cap a la independència, vaig tenir clar que hi aniria: per la vessant patriota, per la vessant esportiva, i perquè estava a tocar de casa. Ara bé, 110 km en 24 hores vol dir anar mínim a 4,583 km/h amb parades incloses. Així que estava clar que no podia anar xino-xano, que és com sempre vaig a les marxes llargues. Però, com que predominava la baixada i el terreny pla (3.387 m de desnivell negatiu i "només" 1.747 m de desnivell positiu), vaig pensar que no era impossible que pogués anar més ràpid de lo normal en mi. Vaig decidir, doncs, que aniria al ritme que m’imposés el meu pare. Si petava, mala sort. Ho havia d’intentar.

Vaig fer-ne una mica de difusió ja que la marxa s’ho mereixia. I, a última hora, la Carme i en Pere també van caure en la temptació, jejeje. Així que dissabte havent dinat vam trobar-nos tots quatre a Roda de Ter, i evidentment vam coincidir amb la resta de participants, senyeres, samarretes, cintes, i ornaments varis a favor de la independència de Catalunya (inclús la senyera pintada a les ungles de la Carme!), vam agafar els dorsals i vam pujar als autobusos que portaven als participants a Vallter. Es podia palpar a l’ambient les ganes i els nervis de tots plegats, però el viatge va ser entretingut per les bromes que varis participants van fer, com ara que si el trajecte d’anada en bus era pesat doncs el trajecte de tornada a peu tela, que si la marxa la devia haver organitzat un grup que volia acabar amb uns quants catalans, etc, jejeje.

A Vallter vam baixar dels autobusos i vam pujar al refugi d’Ulldeter, punt de sortida oficial de la marxa, sota una mica de pluja. Allà, després d’escoltar una mica d’explicació de l’organització, de cridar amb gran sentiment i ben fort "Visca Catalunya!", i de tirar-nos una foto de grup, van donar la sortida uns 10 minuts abans de les 17:00, que era l’hora prevista, degut a la pluja.

I avall que fa baixada! Bé, de tant en tant, sorpreeesa, pujadeta! Per sort, la pluja fina i intermitent ens va deixar ben aviat. I vam anar fent kms seguint el curs del riu Ter, jo flipant perquè anàvem a uns 6 km/h. I vam anar deixant enrere els paisatges d’alta muntanya, i Setcases, Vilallonga de Ter, Llanars, i fotògrafs i reporters varis, i els diferents avituallaments amb voluntaris molt atents que fins i tot ens aplaudien quant ens veien, ens injectaven ànims, i ens oferien una gran varietat de fruites i pastes i refrescos catalans, evidentment, jejeje. A l’avituallament de Camprodon vam entaular-nos per sopar pasta i gall d’indi en embotit, en un gran ambient festiu i sota l’empara d’una gran estelada penjant del famós pont del poble.

Poc després de sortir de Camprodon vam encendre els frontals perquè la nit ens va caure a sobre. Vam passar per Sant Pau de Segúries, Sant Joan de les Abadesses, la ruta del ferro i tot anava la mar de bé fins que al parar a l’avituallament de Ripoll vaig notar que tenia les potes una mica carregades i em vaig posar una crema que sempre arrossego a la motxilla i que mai gasto. No em va fer gràcia tenir aquests símptomes només al km 52,5, més o menys a la meitat de la marxa però, és clar, me l’havia jugat anant més ràpid de lo normal i sabia que això podia passar.

Al següent tram, de Ripoll a la Farga de Bebiè, entre les potes carregades i que estava ple de pujadetes i baixadetes, vaig fer baixar el ritme al grup i vaig començar a pensar que potser hauria de plegar, cosa que mai em passa pel cap. A la Farga de Bebiè em vaig adonar que no només jo sinó que tothom estava cascat per una cosa o altra, cosa rara ja que els meus companys de ruta porten molts kms a sobre i són unes feres. Aquí, tot i posar-me més crema, em va costar arrencar, els primers metres els vaig fer movent-me com un robot!

Vaig arribar a St Quirze de Besora amb el ferm pensament de plegar en allà, per no perjudicar el ritme del grup i perquè fer els 30 kms que encara quedaven amb les condicions en que estava seria patir molt, cada cop estaria pitjor, cada cop aniria més a poc a poc, cada cop em farien més mal les potes, cada cop tindria més mala lluna, cada cop faria més calor (alguns en comptes de calor es veu que van enganxar un gran xàfec a l'alçada de Torelló)... Però en allà hi havia el Bitxo i el Genís dient que m’acompanyaven fins al final. Gran dilema! Vaig decidir continuar pensant que el meu pare, la Carme i en Pere podien anar al seu ritme, i jo arrossegar-me amb el recolzament moral d'en Genís i el Bitxo. Com que havíem anat ràpid fins aquí, ara em podia permetre anar a 4 km/h fins a l’arribada. Ara bé, si baixava d’aquest ritme tenia clar que plegava perquè no hagués acabat dins les 24 hores. Si hagués estat en condicions no m’hagués importat arribar fora de temps però patir per arribar fora de temps no creia que valgués la pena, a més, la setmana vinent tenia preparades vàries excursions, així que millor que no apurés gaire...

Tot i que jo pensava que anava a pas de tortuga, vaig aconseguir mantenir el ritme de 4 km/h els darrers 30 kms. No sé ben bé com, vaig aconseguir arrossegar-me pels paratges osonencs que voregen el riu Ter i que tant em conec, Torelló, Les Masies de Voltregà, Manlleu, i per fiii Roda de Ter. Se’m va fer etern, a Borgonyà sé que vaig al•lucinar amb els adornaments dels carrers però no vaig tenir esma de voltar per tot el mini poble, a la sortida de Borgonyà moment de caos pel que fa a la senyalització per anar cap a Torelló, vaig engegar a la kk en Genís un munt de vegades, em vaig parar un milió de vegades a posar-me crema per la sobrecàrrega a les potes, i em vaig aturar un miler de vegades fins que em van marxar o disminuir unes rampes, vaig patir calor... Un desastre :( Bé, no, perquè vaig acabar i amb “només” unes 22 hores i escaig :) El meu pare em va esperar uns metres abans de l’arribada per fer l’entrada triomfal els 2 junts, els 2 darrers de la marxa, per variar, jejeje, tot i que aquest cop no m'ho esperava perquè sabia que hi havia gent al darrera però el que no sabia és que havien anat plegant pel camí... Ni em vaig assabentar que quasi arribant a Roda tenia el cotxe escombra trepitjant-me els talons, el vaig veure tant sencer que ni em vaig imaginar que podia ser ell ni que estava fent tota la marxa com jo! Total, que per sorpresa meva van anunciar l’aparició dels últims, ens van aplaudir, vam passar per sota l’arc d’arribada i ens van tirar fotos, però la veritat és que no sóc gaire conscient d’aquell festiu moment, estava literalment KO

Seqüeles: potes inservibles, 1 mitjó foradat de la punta dels dits, 1 mula (per compensar l'absència d'ampolles?), cansament però contenta, molt contenta, per haver-ho aconseguit. Per cert, per primer cop en ma vida, a l'arribada vaig assaborir un massatge, mil gràcies! Després de dormir 12 hores seguides, de 19:00 a 7:00, crec que és gràcies al massatge que l'endemà no em va fer mal res tot i que em movia literalment com un robot. I que quedi aquí constància que fins i tot el meu pare, que sempre acaba les marxes com si res, siguin curtes o llargues, per primer cop en sa vida durant la marxa es va arribar a posar crema per la sobrecàrrega muscular, va acabar amb 1 ampolla, també es va fer un massatge a l'arribada, i l'endemà també es movia psé-psé, amb paraules textuals seves "això és pitjor que l'Emmona"! La Carme i en Pere tampoc es van salvar: dolor aquí i allà, ampolles, etc. Analitzant tots plegats tots els nostres mals, vam arribar a la conclusió que van ser deguts a tanta baixada (crec que a partir d'ara deixaré de dir que prefereixo baixar que pujar), pel nostre gust, massa terreny amb asfalt, i potser també si haguéssim anat més a poc a poc haguéssim acabat millor... En fi, "petites" seqüeles d'un gran esdeveniment que va costar com està costant la independència, jejeje

Ja per acabar, un petit reconeixement a la Fosca, una gossa pastor alemany amb qui ens vam anar creuant tot el camí i que també va acabar fent tooota la marxa amb el seu mocador independentista penjat al coll. Guau!

Més informació a:
Assemblea Nacional de Catalunya
Blog de l'Assemblea d'Osona
Facebook de l'Assemblea d'Osona
Web oficial de la marxa
Esdeveniment de la marxa al facebook

Notícies de la marxa a:
El Ripollès digital
Nació Digital al Ripollès
Nació Digital a Osona
El 9 Nou

Fotos de la marxa de:
L'Assemblea
Toni Anguera
El 9 Nou
Nació Digital

Vídeos de la marxa de:
Televisió del Ripollès
El 9 TV
Telewebvic (la marxa)
Telewebvic (el dinar)

Crònica amiga:
Perepeterpan

21 i 22 de juliol de 2012:
Un total de 2.000 persones van participar en les caminades populars a diferents municipis d'Osona i El Ripollès

142 persones es van inscriure a la marxa de resistència per fer-ne alguna part

126 persones es van inscriure a la marxa de resistència per fer-la sencera

52 participants van fer tota la marxa de resistència
Uns passos més cap a la independència de Catalunya!