XTREM Costa Brava per lliure & Carnaval

El meu pare va acceptar la invitació d'en Pere i la Carme i l'Ultraquim i junts el passat dissabte van fer el seu particular recorregut de la 2a etapa de la XTREM Costa Brava (la que va de St Feliu de Guíxols a Torroella de Montgrí) caminant a pas ràpid. Aviat no hi haurà qui atrapi aquest quartet!

En canvi servidora va celebrar l'aniversari d'en Genís (novament, per moolts anys!) i va anar a veure el Carnaval de Vinaròs (i que diferent que el vaig trobar en comparació amb el Carnaval de Torelló! al de Torelló hi ha carrosses treballadíssimes i amb molta ironia, ara bé, és complicat fer de públic per la munió de gent disfressada pel seu compte que es barreja entre les carrosses; en canvi, al de Vinaròs fer de públic és perfecte perquè inclòs habiliten grades al carrer però és un carnaval de lluïment, ple de "nenes maques").

   

Taga

Diumenge, pensant en trepitjar neu, vam anar al Taga (per no anar al típic Puigmal). De neu poca, però el fred siberià es va fer notar. Encara sort que feia sol, perquè sinó potser hagués acabat convertida en una estàtua de gel, els meus dits així van estar en vàries ocasions tot i estar coberts per no un sinó dos guants.

Vam ser-hi el meu pare, en Lluís Pratdesaba (que, ara que ja disposa de llicència, pot dir que va assolir el seu primer 100 cim), el Bitxo i servidora. I vam fer un recorregut circular:

Vam sortir de l'ermita de St Martí d'Ogassa,

primer vam assolir el Collet d'Ogassa

i després el Taga,

vam estar una estona deambulant pel cim envejant la neu dels cims propers i esperant l'arribada d'en Marc (el germà d'en Lluís) i uns seus amics que anaven al Taga per un treball universitari, vam esmorzar arrecerats en unes pedres,

vam baixar pel dret cap al Coll de Jou i poc abans d'arribar-hi vam saludar a en Marc & companyia,

i finalment tot vorejant la muntanya vam retornar al punt de sortida, a St Martí d'Ogassa.

Per cert, actualment aquesta ermita està vigilada per rucs.

No és una ruta excessivament llarga però té força desnivell. I les vistes valen la pena. Per això no ha estat pas la primera vegada que hem fet aquest cim.

24 hores a muntanya: Olot (4 i 5 de febrer de 2012)

El primer any que vaig fer les 24 hores a muntanya va ser el 2010 amb la ruta Olot – Vic i, mentre la feia, vaig pensar que ni boja la repetiria. I és que vaig patir moltíssim fred durant les contínues parades d’agrupament i vaig pensar en abandonar moltíssimes vegades per l’agobio que em va produir no poder anar al meu ritme, resumint, que em vaig ratllar moltíssim. Em va agafar per sorpresa, perquè de fet enlloc ho diu, que la caminada fos guiada i que hagués d’estar, com el seu nom indica, 24 hores a muntanya per fer uns 80 kms quant anant al meu ritme podria acabar abans. Però... és lo de sempre! durant la caminada es pensen unes coses i un cop acabada se’n pensen unes altres. Així, malgrat els moments durs o potser precisament gràcies als moments durs, vaig estar feliç quant vaig acabar i passat un temps ja vaig pensar en repetir. I el 2011 hi vaig tornar, i aquest 2012 també i segurament no serà l'últim...

A punt per sortir (foto de perepeterpan)

A l'arribada (foto del CE Olot)

Les 24 hores a muntanya no és una caminada qualsevol:

Si ja és dura una caminada de resistència (física i mentalment), encara resulta més dura si s’ha d’anar a un ritme imposat per un guia / organitzador... Hi ha moments en que el grup avança més a poc a poc del que un voldria o es fa una parada quant un no ho necessita o cal fer un reagrupament. Llavors els nervis s’apoderen d’un i vénen ganes de cridar al de davant que tiri i d’empènyer-lo. I, quant més temps passa i més cansament i son un acumula, més difícil és controlar aquests nervis. En canvi, hi ha moments en que el grup avança ràpid i un aniria xino-xano o a un li caldria una parada per fer un glop o un pipi i el grup no espera. Llavors un se sent incomprès, abandonat i el malhumor s’apodera d’ell i vénen ganes de cridar als de davant que per què precisament ara tiren, que per què no poden esperar un moment ara que ell ho necessita. També, sovint, a l’anar en grup, es va massa enganxat, així que a més de vigilar d’on posar el peu per no caure cal vigilar per exemple que ningú et clavi el seu bastó o que no hi hagi una parada sobtada que provoqui un xoc en cadena, en definitiva, cal més espai vital. A sobre, aquesta caminada sempre sol coincidir amb els dies més freds de l’any, així que algunes parts del cos (com els dits) inevitablement en algun moment es congelen, i se sent dolor i es perd la sensibilitat. Que catastròfic que son tot plegat, oi? Segurament cada any he comentat la duresa d'aquesta marxa i m'estic repetint però és que cada any em sorprèn el seu funcionament. Tot i saber què em trobaré i anar-hi conscienciada de prendre-hi paciència, sempre hi acabo patint pel mateix.

Ara bé, és admirable com cada any canvien el recorregut (no ha de ser fàcil ja que són uns 80 kms), com impliquen a tants voluntaris, com els avituallaments estan tan bé, com de pràctic és que cadascú pugui fer les etapes que vulgui podent retornar després a Olot còmodament en un autobús, com d’econòmica és (7 / 10 € depenent de si es disposa de la llicència federativa) i com tenen tanta il·lusió i paciència per conduir any rere any a un grup de persones durant 24 hores per la muntanya. De debò, em trec el barret davant el Centre Excursionsita d'Olot.

Una cova feta només amb roques, sense ciment ni res per aguantar-les

Enguany hi hem ant l' Ultraquim, en Pere i la Carme, en Josep Ventura, el meu pare i jo tootes les 24 hores, i en Lluís Pratdesaba, en Genís i el Bitxo les 2 darreres etapes que van tenir lloc el diumenge al matí.

Les primeres hores de la caminada (foto del CE Olot)

El recorregut, un any més, ha estat bé. Hem passat per alguns pobles turístics com Besalú (on vam sopar uns macarrons boníssims) o Castellfollit de la Roca, per algunes ermites, per alguns boscos, i a la nit, com sempre, hem fet un cim, enguany la Mare de Déu del Mont on hi feia mooolt vent.

A Besalú (foto del CE Olot)

A la Mare de Déu del Mont (foto del CE Olot)

Malgrat el pronòstic meteorològic de rècord de temperatures mínimes dels darrers no sé quants anys, vaig patir més fred el 2010 fent Olot-Vic que enguany. Però la son sí que m'ha fet patir, i és que quant el sol es pon jo ja aniria a dormir... Moltes vegades em trobo mig caminant mig dormint però per sort mai he ensopegat! Em vull despertar, sé que m'he de despertar, però no puc!

Petites coses, com l'arribada a un avituallament, la trucada de Ràdio Taradell, la incorporació diumenge al matí d'en Lluís, en Genís el Bitxo, parlar de coses divertides, de nous projectes, i compartir les fatigues amb els companys de la caminada, van ajudar a arribar al final. 

Castellfollit de la Roca

NAPAF Costa Brava - TURISME Solsona, Sant Llorenç de Morunys, i Cardona

La 1a NAPAF a la que vaig assistir va ser la d'Osor i va ser una autèntica passada. Doncs aquest diumenge ha tingut lloc la NAPAF Costa Brava organitzada per en Pere i la Carme però una servidora tenia altres compromisos marcats a l'agenda des de feia temps... Qui sí que hi va anar i va complir i s'ho va passar pipa va ser el meu pare.

En Genís, el Bitxo i jo vam anar a la Catalunya Central veïna a fer turisme, gràcies a un regalet, jejeje. A vegades ens n'oblidem que a tocar de casa també hi ha coses bones...

XV Marxa del Terme Municipal de Sant Fruitós del Bages

El meu pare, en Genís, el Bitxo i jo vam anar per primera vegada a la Marxa del terme municipal de Sant Fruitós del Bages amb la intenció de conèixer nous paratges, en aquest cas el Bages. Hi havia 2 recorreguts, un de 18,5 km que és el que va fer en Genís i un de 30 km que és el que vam fer la resta. Bé, fins al km 11, fins poc després de l’esmorzar, vam anar tots junts perquè el camí era el mateix pel recorregut curt i pel recorregut llarg.

Vam pensar que seria una caminada popular amb poqueta gent i vam flipar perquè va ser tot el contrari, va ser una caminada multitudinària amb uns 2.000 participants. Hi havia molts corredors, molts caminadors i... també mooolts gossos i de totes les races! Tant era així que a cada avituallament per als humans també hi havia avituallament per als gossos: sempre sota d’un indicador que deia “aigua per a gossos” hi havia un pot gros ple d’aigua, un petit detall que no costa res i que és molt d’agrair! Ara bé, com que jo no en sabia res, vaig carretejar aigua pel Bitxo tota la caminada com una burra.

Vam començar molt atabalats degut a la multitud perquè, clar, a la sortida i a la que el camí s'estrenyia es formaven taps. Poc a poc, cadascú va agafar el seu ritme cosa que vol dir que la gent es va anar distanciant i vam anar anant més lliures.

Com que hi havia tanta gent, als avituallaments veies una gran cua però per sort avançava ràpid (en aquest sentit, un 10 per l'organització).

Pel que fa al recorregut, pocs corriols i poc bosc pel meu gust, però, clar, era una ruta pel terme municipal, ja m'esperava alguna cosa així (ens van ensenyar el que tenen però com que estic acostumada a més muntanya i m’agrada més caminar per la muntanya, vaig trobar-la a faltar una mica).

El que més em va agradar va ser passar pel monestir Món Sant Benet perquè últimament en veia molta propaganda, i em va sorprendre trobar cada 2x3 la sèquia de Manresa, sembla infinita.

Gorgs del Torrent de la Cabana

Diumenge passat vam anar en un d'aquells indrets que un no es cansa de visitar i que sembla mentida que existeixin, perquè són una meravella de la natura a prop de la civilització i cal fer pocs kms i amb poca dificultat per arribar-hi. Es tracta dels 7 gorgs del Torrent de la Cabana. Si fa calor i no hi ha sequera, les 7 mini cascades brollen fins als 7 gorgs on la gent es capbussa per refrescar-se. Si fa fred, senzillament es converteixen en un espectacle de gel.

A les afores de Campdevànol hi ha la Font del Querol a tocar d'un càmping on comença l'Itinerari de Natura dels Gorgs del Torrent de la Cabana, una ruta circular molt ben senyalitada de només 9 km però que es tarda en fer perquè un no para de tirar fotos i de gaudir del paisatge, i si un es desvia del camí per veure els gorgs des de dalt, des de baix, des d'un costat i des de l'altre, encara més, jejeje

Per fer més kms, nosaltres també vam anar fins a Sant Feliu d'Estiula.

Matagalls: Posta de la lluna / Sortida del sol

Per a despedir les festes nadalenques i abans de tornar a la rutina, vam pujar al Matagalls ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora. Massa d'hora i tot ja que vam haver d'esperar-nos més de 1 hora dalt del cim per poder veure la sortida del sol, sort que no hi feia excessivament fred. Però, per altra banda, això d'anar-hi tan d'hora ens va servir per veure també la posta de la lluna. I no vam ser els únics a fer això, amb poca diferència de temps, darrera nostra van pujar també 3 nois.

Tot això va ser obra del Grup Sardanista Riallera de Vic, del qual formen part els germans Pratdesaba que són els que ens van convidar a anar-hi, gràcies nois! D'aquesta manera, el meu pare, el Bitxo i jo mateixa vam fer una cosa que sempre dèiem que havíem de fer i que mai fèiem: veure sortir el sol des de dalt d'un cim :)

   

Turó de Bellver + Puig de la Caritat = trenta 100 cims a la butxaca!

Ahir els reis mags ens van regalar no un sinó dos 100 cims.

El Turó de Bellver de 1.045 m el podríem equiparar al carbó ja que és un 100 cim "tancat" (has de saltar o passar per sota uns filats per accedir-hi) i ple de caca de vaca (sí, caca de vaca). Així, doncs, visualment el turó no és bonic però s'ha de reconèixer que té bones vistes. El que sí que és bonic és l'ermita de St Cugat de Gavadons que està a pocs metres. En aquí hi havíem estat ja fa temps resseguint el sender de Tona però ni se'ns va passar pel cap que el turonet del davant coronat per un vèrtex, una antena i una caseta era un 100 cim. Potser, fa temps, quant seguint no sé quins criteris la FEEC va llistar els possibles "100 cims", l'entorn del Turó de Bellver era una altra cosa.

El Puig de la Caritat de 1.010 m, en canvi, el podríem equiparar a l'or. És un cim que es fa caminant pocs kms i amb facilitat, igual que el Turó de Bellver, però és agraït ja que l'entorn és bonic i les vistes també.

En total vam fer uns 24 kms pel Moianès, 12 d'anada i 12 de tornada pel mateix camí, seguint el GR de Collsuspina a l'Estany que no té cap complicació perquè és tot pista. El GR no corona ni el Turó de Bellver ni el Puig de la Caritat però passa pels seus peus així que només cal desviar-se un moment d'ell per a fer els dos cims i després recuperar-lo.

Per cert, després d'una llarga temporada absent degut al seu dolor d'ossos, la Duna (la dàlmata) va venir. Així que, com en els vells temps, vam ser-hi el meu pare amb la Duna i jo amb el Bitxo. I la bona notícia és que la Duna va aguantar tooota la caminada, esperem que duri!