15/06/2013 Ultra Trail Emmona 2013

Molts canvis enguany a l'Emmona. Alguns d'incontrolables com per exemple el canvi de recorregut degut a la neu acumulada als cims però, això sí, mantenint els 100 i pico kms i els 8.000 m de desnivell positiu del recorregut original, per un terreny menys tècnic però amb els mateixos kms i desnivell. D'altres per adaptar-se a la demanda per exemple creant una marató paral·lela a l'ultra trail.

Un any més tenia la cita anotada a l'agenda no per participar-hi sinó per fer el seguiment del meu pare i l'Ultraquim que tornaven a formar l'equip "XINO-XANO: caminant per la pau". Ja és el tercer any que la fan! Si s'ha d'estar fet d'una determinada pasta per inscriure-s'hi, s'ha d'estar un pèl boig per repetir i repetir sabent el pa que hi donen i el que un hi pateix. I ja ho diuen ja que la bogeria s'encomana... en aquest cas la bogeria també va afectar a en Pere, la Carme i la Magalí que van formar l'equip "PEREPETERPAN" i a en Miguel, valents ells van fer l'ultra trail per primer cop; la bogeria va afectar amb menys mesura a la Tània que va optar per la marató. I un fort aplaudiment per a tots i cadascun d'ells perquè van aconseguir el seu repte! És més, alguns es van endur premis i tot:

• el meu pare va ser el 2n home veterà 3 (amb 32h 49m, una horeta menys que l'any passat)
• la Carme va ser la 3a dona veterana 1
• l'equip Perepeterpan va ser el 1r equip mixt (amb 33h 55m)

Normalment vaig a veure l'Emmona només el diumenge al matí als darrers avituallaments però aquest any, a l'haver-hi més coneguts que mai (i més que en vaig trobar i que no sabia que hi serien), vaig decidir veure-la de principi a fi, i va ser tota una experiència. Vaig veure l'espectacular sortida a St Joan de les Abadesses, vaig fer parada a Pardines (on els participants ja havien superat el primer cim), a Núria (punt final de la marató), a Planoles (on se'm va fer de nit), a Ribes de Freser (on se'm va fer de dia), a Coll de Jou (on als participants només els quedaven els darrers kms, els més pesats), i evidentment a l'emotiva arribada a St Joan de les Abadesses. A la sortida, a Pardines i a Núria vaig veure passar a tots els participants, des del primer fins al darrer. Als altres llocs ja no perquè, és clar, cada cop els participants anaven més separats, segons les seves possibilitats. A Ribes de Freser vaig dormir-hi. No sé si per sort o per desgràcia, però si tinc son jo puc dormir a qualsevol lloc. I vaig arribar a Ribes de Freser cansada i amb son, així que vaig aparcar al carrer de l'avituallament, a pocs metres d'ell, sota una farola encesa però és que el carrer estava ple de faroles enceses, i enmig del moviment de participants arribant/sortint de l'avituallament i de cotxes arribant/sortint plens de gent per animar als participants, vaig anar fent sons fins que es va fer el silenci (senyal de que el "pelotón" ja havia passat) i després amb només les faroles enceses com a petit obstacle vaig poder fer un son decent fins que em va sonar el despertador. Quant ho recordo, penso que segurament un munt de gent em va veure amb el cap pengim penjam, la babeta sortint de la boca, i jo allà clapant sense assabentar-me de res, en fi... En alguns punts també va venir la meva mare amb una seva amiga, i en Lluís Pratdesaba. I cada cop que passava algun participant, a aplaudir! I cada cop que passava un conegut, a empassar-se el sentiment de "pobres, el que els queda! i lo cansats que deuen estar!" i alegria i a donar una dosi d'ànim! Tot plegat costa ben poc i fa un gran efecte.