Enguany em feia gràcia provar la Sants-Montserrat però per qüestions de dates no podia així que, cap problema, a repetir la Gràcia-Montserrat que l'any passat, tot i fer-me patir, em va agradar.
Si l'any passat vam fer els 63 km i 5.000 m de desnivell acumulat amb 15 hores 15 minuts, aquest any més o menys igual, amb poc menys de 15 hores. I vaig tenir les mateixes sensacions: em vaig sentir rara caminant per bcn amb bambes, motxilla i cantimplora, em vaig sentir gran quant vaig tenir les vistes de bcn als meus peus, vaig suar pujant les 400 i pico escales de Vallvidrera, vaig comprovar que als voltants de bcn també hi ha muntanyes decents, i vaig anar fent força bé, menjant kms i passant la nit, bé, a mitja caminada es va apoderar de mi un ditxós mal de cap cosa que no m'havia passat mai però per sort al cap d'unes hores va acabar marxant i vaig poder continuar anar fent força bé, fins que va arribar el tram final, la pujada a Montserrat on, per variar, vaig patir i patir i patir, és el que té acabar amb una pujada tot i fer semblants kms i desnivell que altres caminades... Enguany vaig patir jo però també el meu pare, cosa rara. Estàvem a l'avituallament de l'aeri de Montserrat esmorzant i li vaig dir al meu pare "tinc el bessó dret ben carregat" i va i ell va respondre "jo també". Vaig flipar! però si ell no té mai res! vam anar a l'ambulància perquè ens poséssin alguna crema o alguna potinga per encarar millor la darrera pujada ja que sembla que ells ens sapiguen més que nosaltres d'aquestes coses, i va i després de passar per les seves mans encara ens vam notar pitjor, jajaja! Total, que enguany jo em vaig arrossegar fins a Montserrat però el meu pare també!
L'any passat vam trobar el marcatge una mica perdedor en alguns trams però enguany bé, no sé si perquè era el segon cop que fèiem la marxa i més o menys recordàvem el camí o si perquè hi havia més marcatge que l'any passat. Els avituallaments, novament, molt bé.
Un cop més, aquesta marxa va ser solidària amb l'AFANOC, l'Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya.
I, després d'aquesta caminada, pel que fa a les caminades de la CCCR, descans fins al setembre, oooh!
Una curiositat: Més o menys a 2/3 de la marxa, va i un noi em diu "jo a tu et conec" i jo vaig pensar "ja hi som! la meva patètica memòria no es recorda d'ell!". Però, per un cop a la vida, la meva memòria i jo no vam quedar fatal! Al confessar al noi que jo no el coneixia, va i em diu "tu tens un blog!" i em va explicar que era el primer cop que feia la marxa i que havia buscat info a internet i, entre altres pàgines, havia anat a parar al meu blog. Són coses que jo també faig (buscar info a internet abans de fer una caminada) però no treu que em sorprengui que algú pugui treure info del meu blog, sóc molt "normal" en comparació a les bèsties que hi ha fent sortides xungues cada cap de setmana i a altes velocitats!
2 comentaris:
És molt xul·lo veure que tenen com a referent el teu blog... Ja m'agradaria que el meu blog també ho fos...
De moment em serveix per a esplaiar-me...
Segur que tens seguidors o com a mínim visitants puntuals! El que passa és que pocs donen la cara perquè no coincidiu o per vergonya o per vés a saber què, però el dia menys pensat algú et donarà una sorpresa, ja veuràs!
Publica un comentari a l'entrada