23/09/2012 Caminada Tagamanent

Enguany la Caminada de Tagament organitzada per les Guilles ens ha fet pujar fins al turó/castell de Tagamanent, han sigut uns 17 km amb un desnivell positiu d'uns 950 m. La majoria del recorregut ha sigut per corriols, alguns nous per a nosaltres, així que guai. Quasi al final hi ha hagut una "sorpresa" en forma de baixada/tobogan on quasi tothom hi ha fet un cop de cul, realment era digne d'en Kilian Jornet. Tot i que ha fet bon temps, no hem pogut gaudir de les vistes que hi ha des de dalt a Tagamanent perquè hi havia boira/núvols, més tard el cel s'ha aclarit però nosaltres ja érem a baix, sort que ja les coneixem nosaltres aquestes vistes. Hi ha hagut 5 avituallaments amb bon menjar, així que hem acabat sense gana per dinar. Com sempre, les Guilles han fet una fantàstica caminada. Hi hem anat el meu pare, en Genís, el Bitxo i jo.

16/09/2012 Cross l'Ametlla de Merola

Al Cross de l'Ametlla de Merola es fan 10 kms fent 2 voltes en un circuit que primer fa ziga-zagues per dins la colònia tèxtil de l'Ametlla de Merola i després puuuja i baaaixa per les afores. No és pas una de les curses més fàcils, vaja. Però, com que tot el circuit està a tocar del municipi, hi ha molta gent animant, a més hi ha un speaker que en tot moment va explicant com va el cross i que va anunciant una a una les arribades de tots els participants. O sigui, que hi ha molt d'ambientillu. A part de molta gent animant, també hi ha molts participants, 346 en aquesta edició. No és d'estranyar perquè el recorregut, l'ambient, els records i tot plegat està molt ben aconseguit, a més hi ha premis en metàl·lic que són un reclam pels corredors més ràpids, i hi ha cares conegudes com l'Arcadi l'Alibés de TV3 que és fill d'allà i que va fer de speaker a les curses infantil i sènior, després va córrer els 10 kms, i finalment va fer de speaker en l'entrega de premis i sortejos varis. En definitiva, un poble ben petit organitza una gran cursa.

Hi van córrer en Genís i el meu tiet Ramon. I els meus pares i jo, després de que el meu pare finalitzés la Matagalls-Montserrat, hi vam anar per animar-los, vam arribar uns minuts abans de que donessin el tret de sortida, just a temps.

Resultats:

Ramon 00:50 (184è)

Genís 01:00 (313è)

15/09/2012 Matagalls - Montserrat

Un any més, jo no he fet la Matagalls - Montserrat per 2 raons: per la proximitat amb la Circular d'Oliana (només una setmana de diferència) i perquè així com a mínim en una caminada el meu pare pot anar al seu ritme (caminant ultra ràpid).

El que sí que he fet, juntament amb ma mare, és portar el meu pare a la sortida, a Collformic, notar els nervis dels participants, sentir certa enveja, veure moltes cares conegudes, i viure el caos al marxar de Collformic; abans de tornar a casa vam anar a Aiguafreda i vam estar-hi una estona animant als participants; i l'endemà ens vam aixecar ben d'hora i vam anar a recollir el meu pare a l'arribada, a Montserrat, això sí, pujant amb cotxe fins dalt i passant del cremallera perquè sinó no haguéssim sigut a temps de veure l'arribada del meu pare perquè el primer cremallera no surt fins a les 8:00.

Enguany han fet alguns canvis al recorregut: a la baixada a Aiguafreda, i a la Mola. Segons el meu pare, a pitjor perquè abans es passava per corriols i ara es passa per pista. Però, per la gent que corre, suposo que això és millor.

Matagalls-Montserrat (la caminada de resistència més multitudinària però, clar, també la caminada de resistència amb més ambientasso):

84,800 km

5.980 m desnivell acumulat

3.054 participants van prendre la sortida

2.462 participants van acabar (el 80,6%)

2009 (papa i jo, en la nostra 1a caminada de 24 hores): 20h 38 m

2010 (papa): 17h 20m

2011 (papa): 16h 27m

2012 (papa): 16h 05m

11/09/2012 Cursa de Muntanya Ciutat de Vic

Un dia dóna molt de sí. L'11 de setembre, abans de la manifestació rècord "Catalunya, nou Estat d'Europa", molts corredors van anar a la cita de la Cursa de Muntanya Ciutat de Vic, pels voltants de la Creu de Gurb, uns a fer 20 km amb un desnivell positiu d'uns 800 m i d'altres, com el meu pare, a fer 10km amb un desnivell positiu d'uns 400 m (força desnivell per ser una cursa però, és clar, és el que tenen les curses de muntanya).

A la cursa es va respirar un ambient independentista: hi havia algunes senyeres d'ornament, a les sortides de les 2 curses (a la de 20 i a la de 10 km) va sonar l'himne de Catalunya, molts corredors anaven amb algun distintiu independentista, per megafonia mateix deien que vinga, vinga, que molts a la tarda anaven a Barcelona a la manifestació i s'havia de plegar d'hora, etc. El papa hi va anar amb la samarreta de la marxa cap a la independència Ulldeter - Roda de Ter. 

En la cursa de 10 km, el primer va tardar 39:16 i el darrer 1:15:42. El meu pare va acabar fent un temps de 57:57.

8i9/09/2012 IV Circular Pantà d'Oliana

A la Circular al Pantà d'Oliana (crònica 2011) i a les 24 hores al Cap de Creus (crònica 2012) els hi tenim un especial "carinyu" perquè són de les primeres caminades llargues que vam fer i de les que, un cop provades, hem anat repetint any rere any perquè per una cosa o altra ens han captivat. I és una mica per culpa seva que enguany estiguem fent la CCCR... el 2010 que va ser el primer any que vam fer aquestes caminades, cap de les dues formava part de cap competició i nosaltres en desconeixíem l'existència, anys més tard, al veure que aquestes caminades entraven a formar part de la CCCR ens vam interessar en saber què era i finalment enguany ens hem animat a fer-la.

81 km

6.200 m desnivell acumulat

De 148 inscrits, 81 van acabar, només un 55%

El primer va tardar 11h 30m i el darrer 20h 33m.

El papa i jo vam tardar 19h 33m (9 minuts més que l'any passat) i vam quedar en les posicions 72 i 73.

Enguany, la tempesta que va caure va fer estralls. El començar a ploure i a caure calamarsa a només al km 10 i just abans de fer-se de nit, i que a sobre la tempesta vingués acompanyada de multitud de llamps i trons, i que durés no uns minut sinó unes hores, va fer que molta gent abandonés. La veritat és que jo vaig estar una bona estona espantada, pregant perquè no ens caigués cap llamp a sobre, i és que era un rere l'altre i ben a prop nostre! La intensa pluja i els cops de calamarsa xocant al nostre cos eren lo de menys, que ja és dir! Ens pensàvem que només teníem 3 o 4 persones al darrera però quant ens vam parar a posar-nos els frontals (1 hora abans que es fés de nit perquè el fosc cel de tempesta va fer que no ens hi veiguéssim més abans del compte) va i ens vam adonar que teníem una llarga cua de gent enganxada darrera nostra però amb la fressa de la tempesta nosaltres no ens n'havíem adonat! Conformàvem un gran grup, segurament perquè un grup dóna seguretat, si tens algú a prop doncs estàs més tranquil perquè si passa res llavors algú et podrà ajudar. Lo bo del cas és que la previsió meteorològica va dir que tot això passaria el diumenge a la tarda, la tempesta es va avançar 24 hores...

Com l'any passat, vam coincidir amb en Lluís Garrofé, enguany molt cofoi perquè tenia 81 anys i feia 81 kms. I una setmana després farà la Matagalls - Montserrat, com el papa, sí, però ell té uns quants anys més. Els té ben posats, vaja. Als primers kms vam anar amb ell i un noi li va dir: ostres! quasi que em fa vergonya anar al ritme d'un senyor de la seva edat...

Vam trobar d'altres cares conegudes, de Llançà, de Castelldefels, etc, amb qui vam intercanviar impressions. I una nova cara que déu n'hi do... A la segona pujada, a la Collada de cal Penya, un senyor que teníem davant va dir que no s'hi veia, que tenia les ulleres entelades, que si us plau l'espéressim, com que el meu pare també tenia les ulleres entelades, jo vaig obrir pas en aquella curta però forta pujada, xino-xano, enmig d'una pluja fina i de la foscor. A l'arribar al tercer control, el senyor en qüestió va marxar sense donar les gràcies (que no em calien) i sense dir ni adéu ni ase ni bèstia. Sort que com en ell n'hi ha pocs!

A la sortida tots els participants vam sortir junts, enmig d'una forta ovació, però la pujada a Serra-seca mica en mica va posicionar a tothom al seu lloc, els corredors al davant i els caminadors al darrera, i mica en mica tots estàvem cada cop més separats, passats uns kms semblava que anéssim sols, només coincidíem de tant en tant amb una parella de Castelldefels. Vaig tenir un moment xungo, cap al km 60, just abans que es fés de dia perquè, tot i que era el 3r cop que feia aquesta caminada, em vaig confondre i em vaig pensar que estàvem molt més enrere del que realment estàvem i em vaig començar a ratllar psicològicament. Al veure la meva equivocació, a la Font d'Isot, em van passar tots els mals. Quasi en cada caminada tinc algun moment de baixón, però suposo que és normal, són molts kms, una nit sense dormir, etc. Després de la tempesta, després de la nit, després del meu baixón, els darrers 20 kms van ser en un matí de xafogor asfixiant. A l'últim control-avituallament, a Peramola, em van dir que era la 7a dona i que si corria igual pujava al podi perquè no feia gaire que les altres havien passat, sí, estava jo per córrer, jajaja. A l'arribada, al treure'ns les bambes, vam veure que teníem els peus ben arrugats per haver passat tantes hores molls, cada peu sencer semblava una bullofa. Per sort, un cop dutxats i amb la panxa plena, i passades unes hores sense tocar aigua, els nostres peus van recuperar la seva normalitat.

El recorregut, tot i que ja era conegut per nosaltres, no ens va deixar indiferents: els petits pobles i les muntanyes rocoses ens van impressionar un cop més per la seva bellesa. Llàstima que enguany no trobéssim actes de festa major als diferents pobles per on vam passar, potser degut a la pluja.

Que hi hagi senyals fosforescents per una millor visibilitat d'aquestes a la nit, que hi hagi coca-cola a tots els avituallaments, que un cotxe vagi circulant per aquí i per allà per controlar la caminada, o que a l'arribada puguis fer una capbussada refrescant en una piscina, són detalls que conformen un plus en aquesta caminada, per cert, la que més puntua a la CCCR.

09/09/2012 Cursa Castell de Montesquiu

A la Cursa del Castell de Montesquiu en Genís va fer per primer cop més de 10 km, concretament 12.200 metres, i moltes pujades i baixades. Un trencacames pel Parc Natural del Castell de Montesquiu, vaja. I ho va fer molt bé, súuuper bé, per primer cop va arribar abans que la Lourdes!

Genís 1:16:19 (158è de 176 arribats)

Lourdes 1:17:01 (161a de 176 arribats)

El primer va tardar 00:41:48 i l'últim 01:51:26

A l'arribada, un merescut entrepà de botifarra i una samarreta... taronja fosforescent, com no podia ser d'altra manera! jajaja, ja en porta 3 enguany!

Un 100 cim: la Creu de Montagut 810 m

El diumenge ens vam quedar a Osona i vam aprofitar per fer un 100 cim facilet però un cim al cap i a la fi: la Creu de Montagut o de Puiglagulla.

Vam deixar el cotxe al Coll de Mansa o del Vilar (a la carretera que va de Taradell a Viladrau) i de tant en tant seguint el GR, de tant en tant seguint el PR, i de tant en tant seguint la intuïció del meu pare, vam passar xino-xano per uns quants indrets ja coneguts per nosaltres: la Creu de Montagut o de Puiglagulla (de 810 m), la Font de la Riera (que està sota l'Eix Transversal), un "mirador" de les obres de l'Eix Transversal, el Santuari de Puiglagulla, l'Enclusa (amb 866 m és el punt més alt de Taradell), i vam retornar al Coll de Mansa o del Vilar.

En aquesta època, sense boira, vam divisar el Montseny, les Guilleries, el Collsacabra, la Plana de Vic, etc. I, com si fos la primera vegada que les veiessim, perquè sempre impressionen, vam fer una sessió de fotos als grans blocs de roques que hi ha en terres de Taradell i que amaguen grans balmes que anys enrere havien servit d'amagatall al bandoler Perot Rocaguinarda. Finalment, dalt l'Enclusa de Taradell, gaudint del darrer sol de l'estiu, la vam fer petar amb una mare i una filla mentre el Bitxo i el seu gos es feien amics.

18/08/2012 Marató del Montcalm

Després de la fantàstica experiència de l'any passat, havíem de repetir la Marató del Montcalm, bé, la caminada "paral·lela": uns 22 km amb un desnivell positiu d'uns 2.000 metres per muntanya pura i dura amb ascensió al Montcalm i a la Pica d'Estats.

Amb el papa vam arribar a Auzat el divendres al vespre, vam anar a buscar els dorsals, vam instal·lar-nos al càmping, dins els actes del Festival de Muntanya de l'Ariège vam veure una exhibició de vtt freestyle que ens va fer posar els pèls de punta, vam sopar i a dormir. El dissabte a les 5:30 vam pujar als mini busos que portaven als caminadors al pàrquing de l'Artigue, i a les 6:00 vam iniciar la caminada amb els frontals posats.

Tot i que enguany sabia el que m'esperava, vaig reviure moltes de les emocions de l'any passat, i és que... El paisatge és espectacular, primer ziga-zagues guanyant alçada dins un bosc, després alta muntanya "normal" i finalment verticals muntanyes de roques vermelloses (diferenciant-se clarament de les muntanyes de roques blanquinoses del darrera), estanys, restes de neu, ..., el paradís. Els avituallaments i la senyalització impecables, és impossible perdre's perquè metres i metres de cinta marquen el camí, i també és impossible deshidratar-se perquè cada dos per tres algú et dóna un gotet d'aigua i te'l reomple tant cops com vols, nosaltres no vam fer ni un glop de les nostres cantimplores i això que va fer moltíssima calor. I quant els corredors de la marató comencen a avançar als que fem la caminada, ens sentim petitíssims, els primers anaven molt distanciats de la resta, com veritables màquines. Pels francesos és un gran esdeveniment però també hi ha molts catalans. A molts avituallaments ens picaven dient "catalans o espagnols?" i al dir nosaltres "catalans" ells deien "alors pas espagnols! catalans!", jejeje.

Enguany vam tardar unes 8 hores amb parades incloses en fer el recorregut, coincidint sovint amb en Philippe, un senyor gran francès que ha fet les 23 edicions de la caminada, si ho vaig entendre bé. Dalt la Pica d'Estats, a mig empastifar-me de crema solar, vam poder animar al galopaquegalopa que estava fent la marató. Per acabar la festa, un dinar self-service comunitari amb tots els altres caminadors i corredors, i una merescuda dutxa revitalitzant al càmping.

Molt recomanable!

A la tornada, encara en terreny francès, vam veure varis focus d'incendis. Molt trist.

14/08/2012 Nocturna al Cap de Creus

Una sortida ben diferent i ben xula, organitzada per la Unió Excursionista Llançanenca: anar xino-xano de Llançà al Cap de Creus de nit, esmorzar, veure la sortida del sol, i tornar amb barca.

Ens va permetre veure amb uns altres ulls els darrers 20kms de les 24 hores del Cap de Creus. Els vam fer també de nit però sense cansament previ i en sentit invers: Llançà, Port de la Selva, Sant Baldiri, i Cap de Creus. Si a les 24 hores són kms que se'ns fan eterns i les seves petites pujades i baixades ens semblen grans cims, a la nocturna vam descobrir que és una excursió força suau. Si a les 24 hores es pot dir que anem sols, a la nocturna vam anar en grup, amb els avantatges i els inconvenients que això té, un no pot anar al seu ritme però ningú es perd.

En la foscor i el silenci de la nit vam observar embadalits com queien algunes estrelles, ens vam sentir importants quant un grup de joves amb ganes de gresca ens va fer un túnel amb "ola" inclosa, i vam intercanviar paraules, riures, idees i projectes amb l'Albert de Llançà.

Petita decepció... Esperàvem que la llum del far del Cap de Creus ens guiés fins a ell però no estava encès! A causa de la crisi?

La sortida del sol es va veure una mica enteranyinada per la boira però, tot i això, va ser tot un espectacle.

El viatge de tornada amb barca va ser tranquil però entretingut ja que ens va ensenyar les peculiars formes del paisatge del parc natural del Cap de Creus que l'erosió del vent ha anat dibuixant amb el pas del temps, també les seves petites cales, el pas d'altres barques, etc.

A l'arribada a Llançà, el papa, en Genís i jo vam completar la sortida amb un refrescant bany al mar.

12/08/2012 Puigllançada + Tossa d'Alp

Després d'un finde de descans per imprevistos varis, un dissabte a la piscina per sobreviure a l'onada de calor, i un diumenge profitós amb un 100 cim (el Puigllançada) i ja en porto 40, i una espineta fora (pujar al Refugi Niu de l'Àliga de dia).

Diumenge el papa, el Bitxo i servidora vam deixar el cotxe al pàrquing Alabaus de l'Estació d'Esquí La Molina (per això vam abandonar la N-152 de Ripoll a Puigcerdà per agafar la BV-4031 cap a Castellar de N'hug / Berga i de seguida vam veure el pàrquing). I, encara amb lleganyes als ulls, des de La Molina a 1.825 m vam pujar a peu pel dret (sense fer voltes i més voltes per la corresponent pista) fins al Puigllançada a 2.409 m (per cert, recentment han retirat l'antena repetidora de telefonia fixa que hi havia en aquest cim). Des d'aquí vam tenir vistes al Refugi Niu de l'Àliga, la nostra següent fita, i al Pedraforca, al Cadí-Moixeró, al Carlit, als cims de l'Olla de Núria, etc. Hi bufava un vent fred que ara a l'estiu era agradable.

Després avall també pel dret però ara per l'altra vessant fins a Coll de Pal a 2.070 m, i pujada al Refugi Niu de l'Àliga a 2.520 i a la Tossa d'Alp a 2.537 m (el refugi i el cim estan l'un al costat de l'altre, i la Tossa d'Alp és el punt més alt de la zona) resseguint el GR i Cavalls del Vent. Resulta que fa 3 anys vam fer aquesta travessa i ens vam trobar amb un petit ensurt... A finals del primer dia jo vaig començar a quedar-me sense forces, així que vam afluixar el pas i vam pensar que arribaríem al refugi on havíem de dormir just quant es fés de nit. Però va i amb la primera foscor també va arribar la boira, i ens vam trobar a 4 passos del refugi però sense saber-hi arribar perquè no vèiem res de res, ni al Bitxo que és de color blanc. Vaig treure el GPS i vam començar a fer passos a cegues seguint el track, paral·lelament vaig telefonar al refugi per si podien sortir a buscar-nos però evidentment cobertura 0 patatero, i quant ja pensava mig en broma mig en serio en el telèfon d'emergències 112 va i vam divisar les llums del refugi al qual ens vam dirigir en línia recta per sobre de tot allò que se'ns va posar al davant. Diumenge el camí allà on ens vam ben desorientar ens va semblar d'allò més fàcil.

I tornada pel mateix lloc. És a dir, avall cap a Coll de Pal, amunt cap al Puigllançada, i avall cap a la Molina. Una muntanya russa. I això que el papa m'havia dit que carenejaríem! Jaaa! Van sortir uns 20 kms amb uns 1.500 m de desnivell positiu.

Vam pensar que potser no ens deixarien fer aquesta ruta o que potser se'ns posarien els pèls de punta al fer-la i veure l'incendi de la Cerdanya que havia començat el dia anterior però per sort no vam veure ni foc ni fum, només varis helicòpters sobrevolant la zona. El que sí vam veure van ser molts cabirols i molt a tocar, una cosa que mai hagués pensat perquè de seguida corren lluny dels humans però en aquesta ocasió van estar molta estona observant com ens acostàvem sense moure ni un pèl, va ser un instant especial.

28/07/2012 Cursa de Festa Major de Torelló

El meu pare, el meu tiet Ramon, i la Lourdes (la dona del meu cosí) van anar a fer els 5 km de la Cursa de Festa Major de Torelló: un parell de voltes pel poble.

Com sempre, primer va arribar el meu tiet Ramon, seguidament el meu pare amb un temps de 23m 57s, i després la Lourdes.

Andorra (parc natural de la vall de Sorteny) i Platja

3 dies després de la marxa cap a la independència, va i amb en Genís i el Bitxo ens n'anem a Andorra amb la intenció de fer un parell de cims, el Tristaina i l'Estanyó, i relaxar-nos a Caldea abans de tornar. Quant ho vam programar no vam tenir en compte les possibles seqüeles dels 100 i pico kms de la marxa cap a la independència...

Vam començar per una cosa light, anar al refugi de Rialb, que em va servir per comprovar que caminar caminava però que no estava al 100%: vaig fer una aterrissada i vaig acabar amb una galta del cul ben morada i amb el dit del mig de la mà esquerra destrossat (se'm va inflar com un botifarró). En Genís no va caure però va acabar amb dolor a una cama i quasi sense poder caminar.

O sigui que canvi de plans: primer relax a Caldea i després no dos sinó un cim, el més fàcil, l'Estanyó.

M'havien recomant el parc natural de la vall de Sorteny perquè presenta una gran riquesa florística, amb més de 700 espècies i, en particular, el pic de l'Estanyó perquè és el segon pic més alt d'Andorra i no és precisament de gran dificultat (no cal grimpar, el camí està perfectament senyalitzat, l'entorn és fantàstic, etc).  I, sí, no em va decebre. Però finalment en Genís va fer repòs i només el Bitxo i jo vam anar a fer el cim. Vam sortir del punt d'informació del parc natural a 1.782m, amb una hora ens vam plantar a l'estany de l'Estanyó a 2.340m, i amb una hora més al pic de l'Estanyó a 2.915m. Pràcticament no vam veure humans en tot el camí, i quant per fi en vam veure (una parella de gallecs) els vaig atacar perquè ens tiressin una foto, jejeje! Moltes vegades sort del Bitxo perquè jo, pujant amb el cap quasi tocant els peus, sovint perdia les senyals, però només havia de mirar on estava ell perquè té el do de no sortir mai del camí! Va ser una petita aventura això d'anar a un lloc que no coneixia jo sola, bé, amb el Bitxo.

I, després, gràcies a l'Anna & family, un cap de setmana a la platja.

1a marxa cap a la independència Ulldeter - Roda de Ter

Després d'un finde de descans per un compromís familiar, un finde amb un gran esdeveniment.

Tan bon punt vaig assabentar-me de la marxa cap a la independència, vaig tenir clar que hi aniria: per la vessant patriota, per la vessant esportiva, i perquè estava a tocar de casa. Ara bé, 110 km en 24 hores vol dir anar mínim a 4,583 km/h amb parades incloses. Així que estava clar que no podia anar xino-xano, que és com sempre vaig a les marxes llargues. Però, com que predominava la baixada i el terreny pla (3.387 m de desnivell negatiu i "només" 1.747 m de desnivell positiu), vaig pensar que no era impossible que pogués anar més ràpid de lo normal en mi. Vaig decidir, doncs, que aniria al ritme que m’imposés el meu pare. Si petava, mala sort. Ho havia d’intentar.

Vaig fer-ne una mica de difusió ja que la marxa s’ho mereixia. I, a última hora, la Carme i en Pere també van caure en la temptació, jejeje. Així que dissabte havent dinat vam trobar-nos tots quatre a Roda de Ter, i evidentment vam coincidir amb la resta de participants, senyeres, samarretes, cintes, i ornaments varis a favor de la independència de Catalunya (inclús la senyera pintada a les ungles de la Carme!), vam agafar els dorsals i vam pujar als autobusos que portaven als participants a Vallter. Es podia palpar a l’ambient les ganes i els nervis de tots plegats, però el viatge va ser entretingut per les bromes que varis participants van fer, com ara que si el trajecte d’anada en bus era pesat doncs el trajecte de tornada a peu tela, que si la marxa la devia haver organitzat un grup que volia acabar amb uns quants catalans, etc, jejeje.

A Vallter vam baixar dels autobusos i vam pujar al refugi d’Ulldeter, punt de sortida oficial de la marxa, sota una mica de pluja. Allà, després d’escoltar una mica d’explicació de l’organització, de cridar amb gran sentiment i ben fort "Visca Catalunya!", i de tirar-nos una foto de grup, van donar la sortida uns 10 minuts abans de les 17:00, que era l’hora prevista, degut a la pluja.

I avall que fa baixada! Bé, de tant en tant, sorpreeesa, pujadeta! Per sort, la pluja fina i intermitent ens va deixar ben aviat. I vam anar fent kms seguint el curs del riu Ter, jo flipant perquè anàvem a uns 6 km/h. I vam anar deixant enrere els paisatges d’alta muntanya, i Setcases, Vilallonga de Ter, Llanars, i fotògrafs i reporters varis, i els diferents avituallaments amb voluntaris molt atents que fins i tot ens aplaudien quant ens veien, ens injectaven ànims, i ens oferien una gran varietat de fruites i pastes i refrescos catalans, evidentment, jejeje. A l’avituallament de Camprodon vam entaular-nos per sopar pasta i gall d’indi en embotit, en un gran ambient festiu i sota l’empara d’una gran estelada penjant del famós pont del poble.

Poc després de sortir de Camprodon vam encendre els frontals perquè la nit ens va caure a sobre. Vam passar per Sant Pau de Segúries, Sant Joan de les Abadesses, la ruta del ferro i tot anava la mar de bé fins que al parar a l’avituallament de Ripoll vaig notar que tenia les potes una mica carregades i em vaig posar una crema que sempre arrossego a la motxilla i que mai gasto. No em va fer gràcia tenir aquests símptomes només al km 52,5, més o menys a la meitat de la marxa però, és clar, me l’havia jugat anant més ràpid de lo normal i sabia que això podia passar.

Al següent tram, de Ripoll a la Farga de Bebiè, entre les potes carregades i que estava ple de pujadetes i baixadetes, vaig fer baixar el ritme al grup i vaig començar a pensar que potser hauria de plegar, cosa que mai em passa pel cap. A la Farga de Bebiè em vaig adonar que no només jo sinó que tothom estava cascat per una cosa o altra, cosa rara ja que els meus companys de ruta porten molts kms a sobre i són unes feres. Aquí, tot i posar-me més crema, em va costar arrencar, els primers metres els vaig fer movent-me com un robot!

Vaig arribar a St Quirze de Besora amb el ferm pensament de plegar en allà, per no perjudicar el ritme del grup i perquè fer els 30 kms que encara quedaven amb les condicions en que estava seria patir molt, cada cop estaria pitjor, cada cop aniria més a poc a poc, cada cop em farien més mal les potes, cada cop tindria més mala lluna, cada cop faria més calor (alguns en comptes de calor es veu que van enganxar un gran xàfec a l'alçada de Torelló)... Però en allà hi havia el Bitxo i el Genís dient que m’acompanyaven fins al final. Gran dilema! Vaig decidir continuar pensant que el meu pare, la Carme i en Pere podien anar al seu ritme, i jo arrossegar-me amb el recolzament moral d'en Genís i el Bitxo. Com que havíem anat ràpid fins aquí, ara em podia permetre anar a 4 km/h fins a l’arribada. Ara bé, si baixava d’aquest ritme tenia clar que plegava perquè no hagués acabat dins les 24 hores. Si hagués estat en condicions no m’hagués importat arribar fora de temps però patir per arribar fora de temps no creia que valgués la pena, a més, la setmana vinent tenia preparades vàries excursions, així que millor que no apurés gaire...

Tot i que jo pensava que anava a pas de tortuga, vaig aconseguir mantenir el ritme de 4 km/h els darrers 30 kms. No sé ben bé com, vaig aconseguir arrossegar-me pels paratges osonencs que voregen el riu Ter i que tant em conec, Torelló, Les Masies de Voltregà, Manlleu, i per fiii Roda de Ter. Se’m va fer etern, a Borgonyà sé que vaig al•lucinar amb els adornaments dels carrers però no vaig tenir esma de voltar per tot el mini poble, a la sortida de Borgonyà moment de caos pel que fa a la senyalització per anar cap a Torelló, vaig engegar a la kk en Genís un munt de vegades, em vaig parar un milió de vegades a posar-me crema per la sobrecàrrega a les potes, i em vaig aturar un miler de vegades fins que em van marxar o disminuir unes rampes, vaig patir calor... Un desastre :( Bé, no, perquè vaig acabar i amb “només” unes 22 hores i escaig :) El meu pare em va esperar uns metres abans de l’arribada per fer l’entrada triomfal els 2 junts, els 2 darrers de la marxa, per variar, jejeje, tot i que aquest cop no m'ho esperava perquè sabia que hi havia gent al darrera però el que no sabia és que havien anat plegant pel camí... Ni em vaig assabentar que quasi arribant a Roda tenia el cotxe escombra trepitjant-me els talons, el vaig veure tant sencer que ni em vaig imaginar que podia ser ell ni que estava fent tota la marxa com jo! Total, que per sorpresa meva van anunciar l’aparició dels últims, ens van aplaudir, vam passar per sota l’arc d’arribada i ens van tirar fotos, però la veritat és que no sóc gaire conscient d’aquell festiu moment, estava literalment KO

Seqüeles: potes inservibles, 1 mitjó foradat de la punta dels dits, 1 mula (per compensar l'absència d'ampolles?), cansament però contenta, molt contenta, per haver-ho aconseguit. Per cert, per primer cop en ma vida, a l'arribada vaig assaborir un massatge, mil gràcies! Després de dormir 12 hores seguides, de 19:00 a 7:00, crec que és gràcies al massatge que l'endemà no em va fer mal res tot i que em movia literalment com un robot. I que quedi aquí constància que fins i tot el meu pare, que sempre acaba les marxes com si res, siguin curtes o llargues, per primer cop en sa vida durant la marxa es va arribar a posar crema per la sobrecàrrega muscular, va acabar amb 1 ampolla, també es va fer un massatge a l'arribada, i l'endemà també es movia psé-psé, amb paraules textuals seves "això és pitjor que l'Emmona"! La Carme i en Pere tampoc es van salvar: dolor aquí i allà, ampolles, etc. Analitzant tots plegats tots els nostres mals, vam arribar a la conclusió que van ser deguts a tanta baixada (crec que a partir d'ara deixaré de dir que prefereixo baixar que pujar), pel nostre gust, massa terreny amb asfalt, i potser també si haguéssim anat més a poc a poc haguéssim acabat millor... En fi, "petites" seqüeles d'un gran esdeveniment que va costar com està costant la independència, jejeje

Ja per acabar, un petit reconeixement a la Fosca, una gossa pastor alemany amb qui ens vam anar creuant tot el camí i que també va acabar fent tooota la marxa amb el seu mocador independentista penjat al coll. Guau!

Més informació a:
Assemblea Nacional de Catalunya
Blog de l'Assemblea d'Osona
Facebook de l'Assemblea d'Osona
Web oficial de la marxa
Esdeveniment de la marxa al facebook

Notícies de la marxa a:
El Ripollès digital
Nació Digital al Ripollès
Nació Digital a Osona
El 9 Nou

Fotos de la marxa de:
L'Assemblea
Toni Anguera
El 9 Nou
Nació Digital

Vídeos de la marxa de:
Televisió del Ripollès
El 9 TV
Telewebvic (la marxa)
Telewebvic (el dinar)

Crònica amiga:
Perepeterpan

21 i 22 de juliol de 2012:
Un total de 2.000 persones van participar en les caminades populars a diferents municipis d'Osona i El Ripollès

142 persones es van inscriure a la marxa de resistència per fer-ne alguna part

126 persones es van inscriure a la marxa de resistència per fer-la sencera

52 participants van fer tota la marxa de resistència
Uns passos més cap a la independència de Catalunya!

Olla de Núria (per lliure)

En les darreres edicions de l' Olla de Núria, hem anat a animar als corredors dalt del Puigmal. Enguany també volíem animar-los però allà on ens els trobéssim perquè nosaltres també volíem fer tot el recorregut, però per lliure i començant ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora. No podrà ser perquè tenim un compromís familiar. No podrem animar-los però no ens quedarem amb les ganes de fer l'olla, ans el contrari, ja l'hem fet, just una setmana abans, jejeje Aquest dissabte havíem quedat per celebrar l' Emmona i què millor, per a tal ocasió, que fer l'olla?

Tot i que a última hora vam ser menys dels esperats, en Pere, en Lluís, el meu pare, el Bitxo i jo, i tot i que en Lluís no es trobava del tot bé, vam passar un bon dia en companyia i vam gaudir enormement amb els paisatges de l'olla.

L'olla clàssica són 21,5 km i 3.880 m desnivell acumulat, amb un 72% del recorregut per sobre els 2.700 m. Nosaltres, però, no vam començar i acabar a Núria sinó a Fontalba, així que vam fer alguns kms de més. Bé, això el meu pare i en Pere, perquè en Lluís, el Bitxo i jo, després de l'indispensable dinar a Núria, amb l'excusa de que en Lluís no es trobava del tot bé, vam baixar amb el cremallera, estalviant-nos la mandra que fa posar-se en moviment amb la panxa plena :P

A les 7:00 vam sortir de Fontalba i de seguida vam divisar alguns cabirols i vam creuar-nos amb alguns cavalls, natura pura.

I vam assolir el Puigmal.

A partir d'aquí i tot sovint acompanyats pel vent, vam fer un continu puja-baixa-puja-baixa tot assolint varis cims (Pic Petit del Segre, Pic de Segre, Pic de Finestrelles, Puig de Núria, Puig del Coll d'Eina, Pic de Noufonts, Pic de Noucreus, Cim Alt de les Arques, Cim Baix de les Arques, Cim de Rocs Blancs, Puig de Font Negre, Pic de la Pala, i Pic de l'Àliga).

Finalment, baixada cap a Núria.

Jo al Puigmal i a la segona meitat del recorregut hi havia posat els peus però, per exemple, a la famosa vall d'Eina no i en tenia ganes perquè tothom en parla molt bé. Llàstima que em vaig oblidar a casa el mapa i el llistat de cims a fer, així que tot sovint estàvem dalt d'un cim i no teníem gaire clar quin era. Per sort, tard o d'hora, a la muntanya sempre et trobes algú i quasi sempre hi ha un intercanvi de paraules. I, en aquesta ocasió, bastanta gent vam trobar, potser pel bon temps, potser perquè entraven per l'olla, no sé, però fins i tot uns de Manlleu vam trobar, jejeje, que ens van ubicar alguns cims.

Estant a més de 2.000 m, evidentment les vistes són espectaculars. Però si a sobre en tot moment veus el recorregut que has fet, el recorregut que et queda per fer, Núria a baix de tot, muntanyes imponents a totes bandes, al cel un sol esplèndid amb alguns núvols i/o boira movent-se a tota pastilla i el vent abraçant-te contínuament, l'espectacularitat de la natura et deixa sense paraules. I, tot i fer un munt de cims, tots els que circularment envolten Núria, talment com una olla, tens ganes de fer els cims que toquen aquests cims, i els que toquen aquests altres cims, i els de més enllà, perquè, un cop dalt d'un, la recompensa és tan gran que et passen tots els mals causats per l'esforç per assolir-lo i, talment com un caramel a un nen petit, t'enllamina tot el que veus...

Cursa del Mosquit

Dissabte va tenir lloc la Cursa del Mosquit. No penseu coses rares... no és una cursa de mosquits, ni una cursa en que un humà ha d'atrapar un mosquit, ni res d'això! Es diu cursa del mosquit perquè té lloc a les 19:30 a Manresa, al Parc de l'Agulla, on resulta que hi ha un llac. I la combinació horària i aigua del llac fan molt probable que un corri envoltat de mosquits. Motivador, eh?

En Genís hi va anar, en va tornar amb 0 picades de mosquits, i molt content perquè ha sigut el cop que menys temps ha tardat en fer 10 kms, 57 minuts 3 segons.

La Setdellonga

Tant bé en va parlar en Pere que vam decidir anar-hi i, com nosaltres, un munt més de coneguts, jejeje

La Setdellonga (marató de muntanya)

4a edició

43 km

2.400 m de desnivell positiu

Com que encara és poc coneguda, hi va haver pocs participants, 127

Vam tardar 9 hores 50 minuts

Vam arribar a Vilallonga de Ter ben puntuals, el meu pare i jo i, confiant en la predicció meteorològica de baixada de temperatures i pluja, també el Bitxo. Vam recollir les targetes de pas i vam parlar amb varis participants, coneguts i desconeguts, mentre esperàvem que donessin la sortida. Finalment, toc de xiulet, i som-hi!

Entre que la gent va sortir pitant, que el Bitxo es va parar a fer unes necessitats, que jo em vaig parar per treure’m la samarreta màniga llarga, i que li vaig dir al meu pare que please que anéssim xino-xano, de seguida vam quedar dels últims, per variar. Als primers kms, puntualment algú ens va avançar, eren corredors que havien començat més tard. I fins a mitja caminada ens vam anar alternant amb un noi i el seu pare, i amb una senyora rossa. Però després ni això, vam anar anat sols la resta de la caminada.

La ruta va estar bé, vam anar alternant pujades i baixades pels variats paisatges que envolten els 7 nuclis de Vilallonga de Ter, a un pas de l’estació Esquí Vallter 2000. Vam descobrir un entorn que només coneixíem de passar-hi amb el cotxe, i ens va sorprendre agradablement: rierols, corriols, petits pobles, muntanyes, boscos, fonts, etc

Sempre acostumo a patir a la darrera pujada però en aquest cas vaig patir més a la penúltima pujada perquè va ser curta però dreta, no l’esperava. I, un cop superada, trons, llamps, pluja i fins i tot calamarsa. La veritat és que vaig patir una mica pels llamps però, per sort, tot això només va durar uns minuts i la pluja va ser la única que ens va acompanyar des d’aquí fins al final de la caminada. I per mi, i també pel Bitxo, va ser perfecte que plogués perquè si hagués fet la xafogor dels dies anteriors ens haguéssim arrossegat com sargantanes i haguéssim patit molt. Bé, evidentment en una altra època de l’any o en un altre indret, haguéssim preferit sol. Per d’altres, en canvi, que plogués no els va anar bé... al primer control/avituallament que vam arribar després que comencés a ploure, hi havia varis participants i la majoria van decidir plegar allà...

La organització i els voluntaris mot atents i molt preocupats perquè estiguéssim a gust, en algun control/avituallament fins i tot ens van aplaudir al veure’ns arribar (ens vam pensar que érem els últims, però no, jejeje). Els avituallaments ben equipats de begudes i fruita, però hi vaig trobar a faltar alguna cosa de sòlid. I és que només vam trobar menjar (coca i xocolata) al segon control/avituallament, aproximadament al km 14, i un iogur (si es pot considerar sòlid) al quart control/avituallament, aproximadament al km 26. Així que a l’arribada em vaig menjar amb ànsia l’entrepà de botifarra, o llangonisseta que diuen ells. 

En Pere, la Carme, en Ventura, en Miguel i la Magalí ens van esperar a l’arribada, gràcies per la rebuda! Ells van tardar molt menys que nosaltres, sou unes màquines, no sé si mai estaré a la vostra altura!

Però el més destacat de la Setdellonga és que el papa i el Bitxo van triomfar. El Papa perquè es va posar la samarreta de l’Emmona i quasi tothom li va preguntar si l’havia acabat i al saber que sí després el van felicitar (només de sortir del cotxe, un parell de nois, a la cua per agafar les targetes de pas, caminant, als controls/avituallaments, etc). I el Bitxo perquè a molta gent li fa gràcia veure un gos a una caminada (un noi va dir que m’envejava perquè no aconseguia fer el que jo feia amb el seu Labrador, al control/avituallament de la Roca, al km 36 aproximadament, hi havia una parella que van flipar quant els vaig dir que el Bitxo tenia 9 anys i el van veure tan bé perquè resulta que ells tenen una Westy (em van obrir el cotxe perquè la veigués, jejeje) que també caminava molt però que a partir dels 7 anys va fer un baixón, total, que vaig estar una bona estona parlant amb ells, resulta que tots ens hem trobat en alguna caminada que algú ens mira estranyat o fins i tot amb mala cara pensant “pobre gos” sense saber que els Westys són una raça molt forta, tant la seva Westy com el Bitxo han tingut problemes de pell, etc, i per acabar-ho d’arrodonir al següent nucli, a l’Abella, un munt de gossos que voltaven lliurement, grans i petits, van venir a saludar el Bitxo).

Crònica i fotos d’en Pere al seu blog perepeterpan

Notícia de la Setdellonga a TV Ripollès

Vídeo de la Setdellonga a Vall de Camprodon TV (el Miguel i el germà d'en Pere xupen càmara, jejeje)

Cross de Sant Joan i Elois a Prats de Lluçanès

El dia de Sant Joan va tenir lloc el Cross de Sant Joan i Elois a Prats de Lluçanès. Van ser 6 km que van fer baixar la coca de la revetlla al meu pare i a en Genís, jejeje

Petita anècdota a la sortida: van dir "donem la sortida, eh? vinga!" i la gent va començar a córrer i els de l'organització van flipar perquè ho havien dit en el sentit de que els corredors es preparessin no de que sortissin, jejeje, així que van dir "no, home, no, tornem-hi, fem-ho bé, a la de 3, 2, 1, ja, d'acord?", i llavors sí, "3, 2, 1, ja", amb moviment de senyera inclòs, i sortida vàlida, jejeje

Tot plegat va ser molt casolà: pel mòdic preu de la inscripció, perquè la cursa era sense xip (bé, com tantes altres curses), per l'anècdota de la sortida, perquè obrint pas als corredors hi anava una bici, perquè durant el recorregut per les boniques contrades del Lluçanès (mig asfalt mig muntanya, amb alguna pujada i alguna baixada) es veu que hi havia moltíssima gent animant cosa que és d'agrair, perquè en un parell de punts del recorregut ruixaven als corredors que volien amb una manguera amb aigua fresca...

El meu pare i en Genís van arribar contents i amb uns bons resultats:

El meu pare va ser 68è de la general amb un temps de 00:29:37

En Genís va ser 74è de la general amb un temps de 00:31:04

Podeu veure les classificacions dels 101 participants aquí

El meu pare, en Jaume Vilar (que no es perd cap cursa), i en Genís

III Ultra Trail Emmona

Informació de l'Emmona:
web
facebook

Característiques de l'Emmona:
106 km
8.300 m desnivell positiu
36 hores màxim
És la més dura de les curses d'ultraresistència per muntanya de la I Copa Catalana FEEC - LAFUMA
344 inscrits
269 participants van prendre la sortida
181 participants van acabar

El papa i l'ultraquim hi van participar en la modalitat d'equip sota el nom de "XINO-XANO: caminant per la pau" i van tardar 33 hores 38 minuts. Hi havia nivell perquè, tot i fer ells aquest bon temps, van quedar penúltims (a 9 minuts darrere seu van arribar dos nois). Vegeu la crònica i les fotos de l'ultraquim al seu blog. 

A l'acabar dissabte Cap de Rec, amb en Genís i el Bitxo vam anar pitant cap a casa, ja que l'endemà diumenge la meva mare i jo volíem anar a veure com els anava l'Emmona al papa i a l'ultraquim.

Vam anar a treure el cap primer a Ribes de Freser a primera hora del matí (abans de la pujada i baixada al Taga, a uns 20 kms del final), després a Coll de Jou (a uns 12 kms del final), i evidentment a l'arribada.

Tant el papa com l'ultraquim van participar en la 1a edició de l'Emmona, que va ser menys forta que la 2a i que aquesta 3a edició pel que fa al desnivell, i la van acabar però fora de temps. Enguany, tot i l'augment de la duresa del recorregut i la calor que va fer, la van anar fent a un ritme constant i sense patir cap davallada important, la van acabar dins del temps (fins i tot els hi va sobrar temps) i, el més important, la van acabar sencers! Personalment em van deixar bocabada perquè sí que pensava que l'acabarien però no tant sobrats! Per enèssima vegada, moltíssimes felicitats nois! a partir d'ara us veig amb uns altres ulls, sou els meus ídols, jajaja!

6a Marxa de Cap de Rec

Característiques de la Cap de Rec:
52 km
5.100 m desnivell acumulat
En Josep Ventura i jo vam tardar 13 hores 15 minuts

Hagués sigut complicat estar a les 6:00 al punt de sortida, així que amb en Genís vam agafar una mitja pensió a l'Hostal Pas de la Pera, molt recomanable. A part de poder-hi descansar les hores prèvies a la marxa, hi vaig respirar un ambient d'excursionisme semblant al d'un alberg perquè també hi pernoctava una parella i un noi que com jo feien la Cap de Rec i, tot sopant, vam parlar de la marxa de l'endemà i de les marxes que cadascú havia fet, etc. Per cert, flipeu amb el sopar: macarrons o cigrons amb bacallà (que més que una ració eren una doble ració), amanida completa, pollastre amb prunes i pinyons o botifarra (el pollastre era tot un quarter i la botifarra eren 3 trossos de botifarra), poma o iogur (el iogur era un danone normal però la poma eren 2 pomes), i tot això acompanyat d'un dens pa com els d'abans, d'aquells que aguanten dies i dies. Evidentment després de sopar tots vam anar a passejar per fer baixar el menjar, jejeje Va coincidir que aquell cap de setmana eren les festes de molts pobles de la Cerdanya però, clar, nosaltres no vam veure res...

Abans d'iniciar una marxa sempre estic nerviosa però aquest cop estava més nerviosa que de costum perquè era el primer cop que feia una marxa sense la companyia i la guia del meu pare (a la mateixa hora, a les 6:00, jo començava Cap de Rec i el meu pare i l'ultraquim l'Emmona). Però els nervis van durar poc perquè just abans de que donessin el tret de sortida, vaig veure en Josep Ventura que, al contrari del que jo pensava, feia la marxa caminant. I, pràcticament tota la marxa, vaig tenir la seva companyia. I, en alguns trams, també la companyia de l'Albert de Llançà que, com que s'està patejant totes les marxes de la CCCR, anem coincidint amb les marxes que jo faig i anem intercanviant impressions.

En Josep Ventura i l'Albert de Llançà

Amb en Josep Ventura vam començar amb una petita baixada fins a Can Jan de la Llosa per després encarar una pujada llarga però que anava pujant força suaument excepte poc abans d'assolir el Port de Vallcibera que calia superar un curt però pronunciat tram. Cal dir que va valer la pena per les vistes que vam tenir i l'entorn d'alta muntanya que vam trepitjar. Després súper baixada per la Vall del Madriu fins a la Font de la Closa (a Engolasters). A mi m'agraden les baixades però aquesta cap a la meitat ja em tenia farta de lo llarga que era i, per acabar-ho d'adobar, cap al final hi havia una petita pujada que psicològicament em va fer molt mal perquè em va costar de fer-la i vaig començar a pensar que si aquí havia patit doncs a la pujada que vindria després de 1.370 m de desnivell agonitzaria. Per sort, a la Font de la Closa, abans de la gran pujada, a part d'un entrepà, m'hi esperava en Genís per animar-me i el Bitxo per acompanyar-me la resta de la marxa.

Després del dinar, amb en Josep Ventura i ara també amb el Bitxo, vam reemprendre la marxa. Vam baixar fins a Escaldes i vam iniciar la part més dura de la marxa, l'anomenada "gran pujada", l'ascensió al Port de Perafita. Aquí en Josep Ventura es va desmarcar, ja que pujada + calor no és lo meu. Jo i el Bitxo vam anar pujant xino-xano, parant cada dos per tres per refrescar-nos amb l'aigua dels rierols que per sort anàvem vorejant (de no ser per ells, no sé pas si hagués superat la pujada), ens van avançar molts participants, i la majoria ens van animar així que em vaig sentir com una reina (feta caldo però com una reina), agonitzant per la pujada i la calor pensava en el meu pare i en Quim que estaven fent l'Emmona amb el triple de desnivell que jo (ells havient de poder amb allò i jo havia de poder amb això), el tram final el vaig fer amb un tal Quim que em va anar explicant coses de la marxa, em va anar bé la seva companyia. Dalt al Port de Perafita vaig respirar alleujada per haver superat la pujada i vaig admirar les vistes. Seguidament, una mica de baixada fins al Refugi Estanys de la Pera on m'hi esperaven en Josep Ventura i l'Albert de Llançà, una agradable sorpresa! Em van dir que a la pujada no ho havia fet tan malament, que només feia 30 minuts que ells eren allà, a mi encara ara em costa de creure.

Després d'atipar-me de fruita (costava trobar-ne als avituallaments, normalment s'havia acabat), amb en Josep Ventura i el Bitxo vam iniciar els darrers kms. Tot i ser bastant planers, aquests darrers kms es van fer mooolt pesats, sobretot una pista que vam fer, però això sempre sol passar, hi hagi pujada, baixada, corriol, pista, o el que sigui, perquè un ja té ganes d'arribar.

I, per fi, va aparèixer davant nostre el Refugi Cap de Rec, el punt de sortida/arribada. Satisfets, vam menjar i vam estar una bona estona comentant la jugada amb en Josep Ventura i l'Albert de Llançà. Gràcies per la companyia, nois!

Els paisatges per on transcorre aquesta marxa, entre la Cerdanya i Andorra, són espectaculars: la Vall de la Llosa, la Vall del Madriu, varis ports de muntanya (Vallcibera, Perafita), alguns prats, varis estanys (de l'Illa, de la Pera, etc), varis refugis, alguns petits pobles, sempre amb aigua a prop, envoltats de verd, amb la visió de muntanyes rocoses al fons... Val la pena fer-la.